Tal dia com avui de l’any 1053, fa 972 anys, a Dàniyya (actualment Dénia, País Valencià) moria Utman Ibn-Saïd ad-Dani, conegut com al-Dani, que havia estat professor de recitació alcorànica i escriptor de temàtica religiosa. Al-Dani és considerat el màxim exponent del corrent general de l’islam a la península Ibèrica (el califat andalusí, fins al 1036, i els regnes taifes, a continuació). Aquest corrent preconitzava una pràctica de la religió musulmana i de la seva projecció en la vida d’aquelles societats molt més relaxada que no pas la de les societats islàmiques del nord d’Àfrica, que l’aplicaven d’una manera molt més rigorosa.

Aquesta relaxació era fruit d’una sèrie de fets que havien diferenciat la implantació i la difusió de l’islam a la península Ibèrica amb relació a altres territoris. Quan els àrabs havien desembarcat a la Península, el territori que a partir d’aquell moment s’anomenaria al-Àndalus —amb uns cinc milions d’habitants— era molt poblat, mentre que els àrabs i els berbers que havien protagonitzat aquella invasió no van ser mai més de cinquanta mil. Aquesta enorme diferència numèrica imposaria unes circumstàncies especials en el procés d’islamització de la població indígena, que no s’havien produït al nord d’Àfrica, amb una massa de població molt inferior.

Al-Dani (que en el dialecte andalusí de l’àrab significava "el de Dàniyya" —el de Dénia—) va excel·lir com a estudiós de l’Alcorà, i es va fer molt popular pels seus comentaris crítics, que eren molt ben acceptats per aquelles comunitats hispanomusulmanes que practicaven un islam molt relaxat. Tot i això, Al-Dani viuria l’inici d’una radicalització promoguda per alguns poders regionals (sobretot per l’emir de Toledo, amenaçat pels regnes cristians de Castella i de Lleó), i que va prendre molta volada entre els segments més humils de la població urbana del sud peninsular, molt empobrida des de la fragmentació del califat (1036).

Aquesta radicalització el col·locaria en una posició de risc i l’obligaria a fugir de Còrdova, on impartia les seves ensenyances, i a refugiar-se a Dénia, la seva vila natal. Aquest nou context, marcat per l’extremisme del poder i les classes humils, desembocaria en una gran crisi que facilitaria el desembarcament dels almoràvits (un imperi musulmà subsaharià molt radicalitzat) i que significaria el principi de la fi del tradicional oasi confessional andalusí (1085). L’arribada dels almoràvits provocaria, per exemple, la fugida de la totalitat de les minoritàries comunitats mossàrabs (cristians sota dominació àrab que conservaven la seva religió) cap als dominis cristians del nord.