Tal dia com avui de l’any 1752, fa 273 anys, a Piacenza (llavors ducat independent de Parma) moria el cardenal Giulio Alberoni, que havia estat primer ministre de Felip V —el primer Borbó— durant la postguerra immediata a la conclusió del conflicte (1715-1719). Alberoni havia iniciat la seva carrera política com a secretari de Lluís Josep de Borbó (1704), duc de Vendôme, cosí germà de Felip V i hereu del rei espanyol en el cas que aquest hagués mort sense descendència. Durant el conflicte successori hispànic, Alberoni va acompanyar Vendôme pels camps de batalla de les penínsules Itàlica i Ibèrica i dels Països Baixos (1704-1712), amb importants victòries i amb sonades derrotes.

Vendôme va ser nomenat virrei de Catalunya abans de l’ocupació borbònica del Principat (1712), però va morir sobtadament i es va dir que havia estat després de practicar sexe anal. L’estrella d’Alberoni semblava apagar-se, però Lluís XIV el va reclutar per al seu servei d’intel·ligència i el va enviar a la cort de Madrid per a preparar el relleu del primer ministre Jean Orry —que també havia enviat el rei francès— i que, després d’implementar reformes que havien incomodat les aristocràcies latifundistes castellanoandaluses, estava políticament carbonitzat. Entre el 1712 i el 1715, Alberoni va treballar a les ordres de Maria Anna de la Tremoille, princesa dels Ursins, primera espia de Lluís XIV a Madrid i consellera sexual de la parella reial.

El 1715 queia Orry, i Lluís XIV de França forçava el nomenament d’Alberoni com a primer ministre d’Espanya. Durant el seu govern es va implementar la Nova Planta a Mallorca i Eivissa (1716) i a Catalunya (1717): la liquidació del règim foral propi; la destrucció de l’aparell productiu que havia sobreviscut a la guerra; la proscripció de la llengua, la cultura i la identitat catalanes; la persecució i assassinat de la resistència austriacista i la imposició d’una brutal tributació punitiva. La Nova Planta va ser imposada “por justo derecho de conquista”, i Alberoni va tenir un paper molt important en la seva prèvia adaptació per a ser implementada a Mallorca, Eivissa i Catalunya.

El 1715 Felip V era vidu i es debatien diverses aliances matrimonials. Però el nou primer ministre Alberoni aconseguiria imposar la seva opció i la parmesana Isabel Farnese es convertiria en la segona esposa del Borbó espanyol. La nova reina seria, sempre, la seva millor aliada i el context els seria molt favorable, perquè la progressiva incapacitat mental de Felip V els convertiria en els veritables governants d’aquella primera Espanya borbònica. No obstant això, la seva estrella es començaria a apagar quan es va enfrontar a França (governada per la casa matriu borbònica). El 1719 va crear un conflicte a escala internacional, amb claríssims interessos personals, i totes les cancelleries europees, especialment la de Versalles, forçarien la seva caiguda.