Tal dia com avui de l’any 1503, fa 521 anys, a Roma, moria Roderic Llançol i de Borja, conegut com a Roderic de Borja i com el Papa Borja, que s’asseuria al setial de Sant Pere com a Alexandre VI (1492-1503). Roderic de Borja era el segon i, fins a l’actualitat, darrer pontífex originari dels països de llengua i cultura catalanes. Havia nascut a Xàtiva (el País Valencià) el 1431 i era fill d’una família de la noblesa latifundista local, formada per Jofre Llançol i Elisabet de Borja. Roderic va ser enviat a estudiar Dret a Bolonya (1452-1456) i, posteriorment, el seu oncle matern Alfons de Borja —el primer pontífex catalanoparlant de la història que es va asseure al setial pontifici com a Calixt III— el nomenaria bisbe de València i cardenal (1456).

No obstant això, la major part de la seva activitat va transcórrer a Roma. A la mort del seu oncle Calixte III, la família Orsini va desfermar una onada de violència contra la colònia catalanovalenciana que havia viscut a l’ombra del difunt pontífex. Molts van fugir, però Roderic no tan sols es va quedar, desafiant els que el volien assassinar, sinó que va resultar decisiu en l’elecció del successor del seu oncle, que recauria en el cardenal Piccolomini, arquebisbe de Siena i oposat als Orsini, i que s’asseuria al setial de Sant Pere com a Pius II (1458-1464). Durant els pontificats de Pau II (1464-1471), Sixt IV (1741-1484) i Innocenci III (1484-1492), el cardenal Borja esdevindria un dels elements més poderosos i influents del Col·legi Cardenalici romà.  

Alexandre VI va assolir el setial pontifical per mèrits propis, però també pel suport polític que li va donar la cancelleria hispànica. Els reis Ferran i Isabel ja feia una dècada que governaven i estaven construint un gegant polític i militar que es proposava com la nova superpotència europea del moment. El Papa Borja, amic personal del rei Ferran, sempre va participar i influir en els grans afers d’estat de la Corona catalanoaragonesa. Va donar suport a l’Edicte de l’Alhambra (conversió o expulsió de la minoria jueva) i va participar en la fabricació del projecte colombí, juntament amb altres valencians, com Lluís de Santàngel (financer del primer viatge), o catalans, com Miquel de Ballester (primer alcalde europeu del Nou Món).

Tot i el seu càrrec, va tenir una escandalosa vida marital amb Vanozza Cattanei (Màntua, 1442) i amb la qual va tenir quatre fills: el primogènit Joan, el conegudíssim condittiero Cèsar, la també conegudíssima política Lucrècia i el també polític i governant Jofre. També va tenir tres fills amb dones desconegudes: Pere Lluís, Jerònima i Isabel. Va morir a causa d’un accident vascular, però va córrer el rumor que s’havia enverinat ell mateix en prendre el líquid d’una copa que havia preparat, expressament, per a un cardenal. La seva figura, com la de tots els seus fills Borja, ha quedat com el símbol de la simonia i de la depravació papal renaixentista, que, poc després de la seva mort, es convertirien en un dels principals arguments de la Reforma protestant.