Tal dia com avui de l’any 1291, fa 727 anys, moria a Barcelona Alfons II de Barcelona i III d’Aragó, conegut amb els sobrenoms del “franc” i el “liberal” per la intensa activitat diplomàtica que havia desplegat durant el seu regnat. Alfons el Franc havia nascut a València l’any 1265 i era el fill primogènit del comte-rei Pere el Gran i de la reina Constança de Sicília. A la mort del seu pare (1285) heretaria el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó i de València. El domini sobre el regne de Mallorca l’obtindria arrabassant-lo al seu oncle patern Jaume d’Aragó i d’Hongria, que l’havia rebut en el repartiment de l’herència de Jaume I. En canvi, l’herència materna de Constança de Sicília recauria en Jaume, el germà mitjà d’Alfons.

Malgrat que només va regnar sis anys, va tenir ocasió de teixir importants aliances diplomàtiques amb la corona d’Anglaterra, que es concretarien en  la concertació del matrimoni entre Alfons i la princesa Elionor de Windsor, cinquena filla del rei anglès (1285), amb el propòsit d’expulsar els francesos de Nàpols i consolidar el domini català sobre la meitat meridional de la península Itàlica. Posteriorment aquella aliança catalanoanglesa es reforçaria amb la signatura del Tractat d’Oloron (1287), que tenia l’objectiu d’expulsar els francesos de Bordeus i consolidar el domini anglès sobre Aquitània. En aquella època, el ducat independent d’Aquitània estava en mans de la família Plantagenet, que era la que ocupava també la corona d’Anglaterra.

El propòsit d’Alfons el Franc i del seu sogre Eduard I d’Anglaterra, conegut com a “cames llargues”, era crear dos pols de poder complementaris de les superpotències tradicionals de l’època: el Pontificat i el Sacre Imperi Romanogermànic. En cap cas van plantejar la suplantació de les potències existents, com ho demostren els pactes que, simultàniament i de mutu acord, signarien Alfons amb el pontífex Martí IV i Eduard amb l’emperador Rodolf d’Habsburg. Amb aquella maniobra diplomàtica, Anglaterra assoliria la categoria de potència atlàntica, i la Corona d’Aragó, la de potència mediterrània. Castella i França quedarien aïllades i durant un segle (centúria del 1300) les seves polítiques estarien absolutament mediatitzades per Barcelona i Londres. 

Imatge: Retrat d'Alfons el Franc / MNAC