Tal dia com avui de l’any 1890, fa 133 anys, a Torí (Itàlia), moria Amadeu de Savoia, que havia estat rei d’Espanya entre 1870 i 1873. Amadeu de Savoia havia estat l’elegit del general Prim (Reus, 1814 – Madrid, 1870), que, poc abans (Revolució Gloriosa, 1868) havia derrocat i desterrat Isabel II, la seva família i el seu entorn (conegut popularment com la “camarilla del bolsillo secreto”, el forat de corrupció més gran de l’Espanya del segle XIX). El general Prim, líder del Partit Progressista, president del govern espanyol i home fort d’Espanya, havia proclamat que “els Borbons eren l’impediment més gran per a la modernització i democratització d’Espanya”.
El nou rei, que va regnar com a Amadeu I, havia estat l’opció prioritària de Prim, perquè els Savoia (reis de Piemont-Sardenya que havien impulsat la unificació d’Itàlia) eren considerats una nissaga de monarques moderns i democràtics. No obstant això, Amadeu mai va poder aplicar aquesta ideologia al seu nou regne espanyol. Quan va arribar a Madrid (31 de desembre de 1870), el seu principal valedor —el general Prim— havia estat assassinat, i la Cort i les classes dirigents —temoroses de les reformes que podia impulsar— sempre li van ser hostils. Passats tres anys va abdicar, fart de la classe dirigent espanyola —política i econòmica— i se’n va tornar a Itàlia.
Amadeu I i la seva jove esposa, la reina consort Victòria del Pozzo, no es van adaptar mai a la cultura fatxenda i corrupta que imperava a la cort espanyola. Ni la cort espanyola els va facilitar l’adaptació. Maria Victòria (París, 1847) va intentar guanyar l’acceptació de la cort i de les classes populars madrilenyes desplegant una intensa labor social. Però l’única recompensa que es va emportar va ser una tuberculosi (en aquell moment Madrid era anomenada “la ciutat de la mort”) que la conduiria a un decés prematur. Maria Victòria va morir a l’edat de vint-i-nou anys (1876) i Amadeu amb quaranta-cinc (1890).