Tal dia com avui de l’any 1798, fa 227 anys, a Épila (l'Aragó), moria Pedro Pablo Abarca de Bolea y Ximénez de Urrea, comte d'Aranda i un dels principals terratinents de l’Aragó. Aranda havia nascut el 1719 a Siétamo (l'Aragó) en una de les escasses famílies de la noblesa aragonesa que durant la Guerra de Successió (1701-1715) s’havien alineat amb el bàndol borbònic. Posteriorment, cursaria la carrera militar i assoliria el grau de capità general, que el va portar a dirigir l’exèrcit espanyol a la Guerra Fantàstica contra Portugal (1762-1763), que se saldaria amb l’escandalosa derrota de les tropes d’Aranda i la pèrdua de més de 20.000 soldats (morts en el camp de batalla, desertors i capturats pels portuguesos).

Malgrat aquest fracàs estrepitós, que en un altre escenari polític li hauria costat una condemna, pel cap baix, a l’ostracisme, Aranda va ser promogut a president del Consell de Castella (1766-1773), un càrrec equivalent al de l’actual president del govern espanyol, i durant el darrer quart del segle XVIII va liderar un partit cortesà anomenat partido aragonés (per l’origen del seu cap), que va rivalitzar pel poder amb el partit tradicionalista aristocràtic liderat per Zenón de Somodevilla, marquès de la Ensenada i per José Moñino, comte de Floridablanca. També va exercir com a ambaixador espanyol a França, durant els anys precedents a la Revolució, i després va ser secretari d’Estat (equivalent a ministre) d’Afers Exteriors.

Però Aranda va ser el causant de la transformació física dels Monegres, el gran espai àrid situat al centre de l’Aragó. Fins a l’arribada d’Aranda al poder, la meitat sud dels Monegres era una gran massa forestal d’alzines, de propietat comunal i que, històricament, s’havia destinat a pastures d’hivern dels grans ramats transhumants aragonesos i a bosc de llenya dels pobles i viles de la seva perifèria. Aranda aprofitaria que el Fuero aragonès que protegia la naturalesa jurídica i econòmica dels Monegres havia estat abolit amb l’ocupació borbònica del 1707 (Guerra de Successió hispànica) i que aquell gran espai havia estat confiscat per la Corona espanyola.

Els Monegres van ser parcel·lats i venuts a latifundistes per a recuperar les malparades finances públiques. Del seu antic ús pecuari, només se'n conservarien les carrerades que travessaven aquell espai i que connectaven les tradicionals pastures d’estiu (Pirineus navarresos i aragonesos) amb les noves pastures d’hivern (Maestrat aragonès i valencià). I serien desforestats i convertits en terra de cereals. Amb la pèrdua de la massa forestal i amb les escasses però violentes pluges de la zona, es produiria un fenomen de ràpida erosió, que desplaçaria la fina capa de terra fèrtil de superfície cap als barrancs i cap al riu Ebre. I es produiria el ràpid esgotament dels febles cabals que alimentaven els estanys i la seva progressiva salinització.