Tal dia com avui de l’any 741, fa 1.283 anys, a Quierzy (llavors regne franc d’Austràsia i actualment regió dels Alts de França), moria Carles Martell, que havia estat majordom de palau (càrrec que, actualment, equivaldria al de primer ministre) dels reis de la confederació franca: Austràsia (717-741), Nèustria (718-741) i Borgonya (també 718-741). Els qui exercien aquest càrrec també eren anomenats “prínceps”. En aquell moment aquest nom no feia referència a la condició de fill del rei, sinó a la d’home principal, figura política i militar d’origen romà. Per aquest motiu, va ser designat cap militar de l’exèrcit confederat franc que es va enfrontar els àrabs en la decisiva batalla de Poitiers (732).

Quan Carles Martell va ser nomenat majordom o príncep (anys 717 i 718), els àrabs ja havien iniciat la invasió de la península Ibèrica i ja dominaven quasi tots els territoris situats al sud del riu Ebre. El 723, els àrabs entraven a Narbona i a Nimes (a l’extrem nord de l’actual Llenguadoc) i completaven la conquesta de l’extint regne hispanovisigot. El 725, arribaven fins al cor del regne franc de Borgonya i prenien Autun (entre Lió i Dijon). I el 732, després d’una violentíssima campanya que va implicar la destrucció de bona part del ducat independent d’Aquitània, prenien Angulema i Poitiers, a la vall del riu Loira, i amenaçaven l’abadia de Sant Martí de Tours, aleshores la més rica de l’Occident europeu.

En aquell moment es va produir la reacció franca definitiva, i un exèrcit format per 30.000 soldats dels tres regnes francs i del ducat aquità, dirigit per Carles Martell, es va enfrontar a un contingent d’uns 60.000 efectius àrabs, bàsicament mercenaris nord-africans i hispans —tant de confessió musulmana com cristiana—, comandat per Abd al-Rahman al-Gafiqi. El xoc es va produir a Poitiers, i aquella batalla es va saldar amb la victòria de les forces franques i la desfeta absoluta de l’exèrcit àrab, que va perdre el seu general i les tres quartes parts dels seus efectius. Després d’aquella derrota, els àrabs es van retirar a l’antiga província hispanovisigoda de la Septimània (actual Llenguadoc) i van renunciar a la conquesta d’Europa.