Tal dia com avui, fa 316 anys, moria a Madrid Carles II, rebatejat amb el sobrenom de "l'Embruixat". La història del rei Carles és un relat de despropòsits. Va néixer i va créixer amb la síndrome de Klinefelter, una alteració genètica que causa l'esterilitat a qui la pateix. Llavors aquesta patologia no estava identificada, i Carles en la seva condició d'hereu al tron –primer– i de rei –després– va ser sotmès a uns llargs, intensos i estrambòtics tractaments amb l'únic propòsit de fer-li engendrar un reial hereu. A més a més, patia greus problemes psicològics que el limitaven molt.
Ni el concurs de dues reines de provades facultats, ni els conjurs dels elements més reputats del gremi de la bruixeria van aconseguir cap resultat. Va morir jove amb 35 anys; però les fonts de l'època el descrivien com un vell de 70. Un cop va morir, es va obrir solemnement el testament que designava l'hereu de la monarquia hispànica, un conglomerat d'estats semi-independents escampats arreu d'Europa i un imperi colonial que abastava quasi tota Amèrica. Un testament polèmic, més quan totes les fonts de l'època destaquen que el rei havia perdut el seny i la voluntat.
Felip d'Anjou –el primer Borbó– va ser el beneficiat de la reial gràcia. I a partir del fet, es va desencadenar una tempesta de protestes que –un cop convertides en guerra– a Catalunya van cloure de forma tràgica amb els fets de 1714. Va significar, també, un conflicte d'àmbit continental per dirimir el lideratge d'Europa. Fins i tot per enderrocar i desenrunar l'edifici polític hispànic. Amb el canvi de dinastia desapareixia el model confederal d'imperi i l'estatus nacional català. I amb el resultat de la guerra se certificava, definitivament, el descens d'Espanya a la segona divisió de les potències europees.