Tal dia com avui de l'any 1507, fa 516 anys, moria a Viana (corona independent de Navarra) Cèsar Borja, el polític i militar d'origen valencià que va inspirar Niccolò Machiavelli en la redacció del tractat Il principe. Aquesta obra seria el tret de sortida en la cursa de liquidació del règim feudal —que es fonamentava en l'equilibri dels diversos poders polítics i econòmics— cap al règim absolutista —que ho feia en la concentració de tots els poders sobre la figura del monarca, que es transformava en la personificació de l'estat—. Seria el trànsit de l'edat mitjana cap a l'edat moderna. Il principe es va convertir en el llibre de capçalera de totes les cases reials de l'època, i en el nervi ideològic de l'embrionària raó d'Estat.

Cèsar Borja (Roma, 1475) formava part del clan valencià dels Borja, liderat per Roderic Llançol de Borja —el pontífex Alexandre VI— nascut a Xàtiva (Regne de València) el 1431. Roderic, tot i la seva condició eclesiàstica, va mantenir una llarga relació conjugal semiclandestina amb l’aristòcrata llombarda Giovanna Cattanei, que va donar com a resultat quatre fills, criats i educats en un ambient cultivat, refinat i ambiciós que tenia més de dinastia que de família. El més cèlebre seria Cèsar —que va destacar en el camp de l'alta política, de les armes i les relacions internacionals—. Va tenir una actuació destacada en la política d'equilibris que havia dissenyat el seu pare —Alexandre VI— entre el regne de França i la monarquia hispànica, amb l'arbitratge del pontificat.

Cèsar Borja, a diferència del seu pare (que tenia una relació molt estreta amb els Reis Catòlics i que havia participat en l’empresa colombina) va ser la peça francesa de la política vaticana. Va construir elaborades aliances polítiques i militars amb les cancelleries de París i de Pamplona (en aquell moment, la corona de Navarra era un estat satèl·lit de París); amb el propòsit de debilitar l'estratègia expansiva de la monarquia hispànica (de Ferran el Catòlic) a la península italiana. Reconegut com un polític i un militar de primer ordre, es va postular —i va rebre importants suports— com la figura idònia —amb capacitat i amb prestigi— per crear un Estat italià unificat —alliberat de la pressió francesa i hispànica— i convertit en una gran potència europea.