Tal dia com avui de l’any 1517, fa 507 anys, a la vila de Roa (a prop de Burgos, al territori de la Corona castellanolleonesa), moria l’eclesiàstic, polític i militar Gonzalo Jiménez de Cisneros, més conegut com el cardenal Cisneros, que havia estat confessor i canceller de la reina Isabel I de Castella i de Lleó —anomenada la Catòlica—, arquebisbe primat de Toledo (màxima autoritat eclesiàstica de la Corona castellanolleonesa) i inquisidor general dels dominis de la reina catòlica.

Cisneros havia estat, també i en dues ocasions, regent de la Corona castellanolleonesa. La primera, des de la mort de Felip I —anomenat el Bell— i la incapacitació de Joana —mal anomenada la Boja— (1506) i el retorn del vidu Ferran (1506) al tron de Toledo. I la segona, des de la mort de Ferran (1516) fins a l’arribada del seu net i hereu Carles de Gant (1517). La mort va sorprendre Cisneros mentre es dirigia a Valladolid per a reunir-se amb el nou rei i lliurar-li la regència.  

Cisneros havia estat un dels ideòlegs més destacats de la nova monarquia catòlica creada pels reis Ferran i Isabel. Era un dels impulsors de l’ideal d’una monarquia hispànica formada per una societat homogènia (lingüísticament castellana i confessionalment catòlica). Entre altres coses, va investigar a fons el desaparegut ritu mossaràbic (de l’època de la monarquia visigòtica de Toledo) per a dotar els territoris hispànics d’un senyal d’identitat genuí, singular i unificador.

També va perseguir amb una violència extrema els musulmans granadins, que havien restat al territori en virtut les capitulacions signades entre la monarquia catòlica i l’extint regne nassarita i que tenien reconegut el dret a la conservació de la seva llengua i a la pràctica de la seva confessió (1492). I va incorporar a la Corona castellanolleonesa els ports del nord d’Àfrica conquerits per la monarquia hispànica, que, en virtut de tractats ancestrals, corresponien a la Corona catalanoaragonesa.

Només per a tenir una idea de la rellevància política d’aquest personatge, direm que el seu homòleg a la Corona catalanoaragonesa entre la mort de Ferran (1516) i l’arribada de Carles (1517) va ser Alfons d’Aragó i Roig d’Ivorra, fill natural del Catòlic, arquebisbe de Saragossa i de València i ferm candidat a ocupar el setial de Sant Pere, a Roma, mentre el seu pare va ser viu. La mort de Cisneros obriria la porta al seguici flamenc de Carles per a ocupar els càrrecs de més poder a la Corona castellanolleonesa.