Tal dia com avui de l’any 1904, fa 121 anys, a Brussel·les; moria l’etnògraf Élie Reclus (Senta Fe la Granda, Gascunya-França, 1827), que havia viatjat per Catalunya durant els mesos posteriors a la Revolució Gloriosa (octubre, 1868 – març, 1869) que conduirien a la I República (1873 – 1874); i havia redactat un quadern de viatges on descrivia, amb una extraordinària riquesa de detalls, el paisatge sociològic de la societat catalana de l’època. Durant el seu viatge per Catalunya va visitar Barcelona, Reus, Tarragona, Girona, Figueres, Olot, Castellfollit, Tortellà, Banyoles, Palamós, Calonge, Sant Feliu de Guíxols. Durant la seva estada es va relacionar amb la població catalana en la seva llengua materna gascona.

Del seu pas per Barcelona, va dir: “Vaig arribar a Barcelona una mica neguitós, i vaig tenir una sorpresa molt agradable en veure l’alegria en totes les fesomies (...), les Rambles, el gran passeig que divideix la ciutat en dos, era un formiguer humà. Sota les capçades dels arbres, que projecten les seves ombres sobre les blanques façanes, la gent va i ve, com si no les amenacés cap mena de perill. De nit, l’animació es multiplica. Sembla com si tots els habitants de la ciutat haguessin sortit de les seves cases per envair els teatres, les sales de ball i els carrers cèntrics. Les barcelonines van abillades amb mantellines negres i llueixen cossets blancs o vermells i flors als cabells. Són molt belles, simpàtiques i coquetes; passejant amunt i avall mentre es venten”.

I seguia: “Els cafès, esplèndids, d’una magnificència superior als de París, estaven plens de gent elegant, de soldats amb armes, d’oficials amb vistosos uniformes, parlant en veu baixa (...) també, passejant entremig de les belles senyores i noies barcelonines, s’hi veien capellans panxuts i antipàtics. De vegades la multitud es concentrava per contemplar un home que imitava les escenes d’una corrida de bous, o una mosseta andalusa amb falda curta, que ballava un “fandango” al ritme d’unes castanyoles. I a l’ombra de tota aquesta alegria, la contrarevolució ordeix les seves maquinacions, perquè Espanya demà es desvetlli amb un rei de la mateixa forma que ahir es va desvetllar sense la reina”.

Els pitjors presagis de Reclus es farien realitat, tot i que de forma efímera. La Revolució Gloriosa (setembre, 1868) liderada pel general Prim (Reus, 1814 – Madrid, 1870); que havia destronat i expatriat Isabel II, culminaria amb la coronació d’Amadeu I (gener, 1871). No seria fins al gener de 1873 que abdicaria el rei Amadeu I per deixar pas a la I República i es produiria el primer intent institucional de restauració de l’autogovern de Catalunya: la proclamació de l’Estat Català dins la República federal espanyola, impulsada per Baldomer Lostau, president de la Diputació de Barcelona (març, 1873).