Tal dia com avui de l’any 1204, fa 821 anys, a l’abadia de Fontevraud (llavors ducat independent d’Aquitània i actualment França), moria Elionor d’Aquitània —duquessa independent d’Aquitània (un domini que abastava des del Loira fins als Pirineus) i reina-consort d’Anglaterra—, que havia sigut la dona més poderosa del seu temps. Elionor havia nascut l’any 1122 a Poitiers (ducat d’Aquitània) i era la primogènita, i seria la successora del duc Guillem X d’Aquitània, el baró feudal més poderós del Regne de França. La prematura mort del seu pare (1137) la va portar al setial ducal amb tan sols quinze anys; però, malgrat la seva joventut, va demostrar una gran determinació i una extraordinària intel·ligència política.

Va ser casada, quasi a la força, amb el delfí Lluís, futur Lluís VIII de França, però al cap d’uns anys no tan sols l’abandonaria i se’n divorciaria, sinó que elegiria el seu nou espòs, que era el gran rival polític i militar del seu exmarit, el rei Enric II d’Anglaterra. El matrimoni d’Elionor i d’Enric va conduir a la independència d’Aquitània i a la creació de l’edifici polític angloaquità, que dominaria el quadrant atlàntic europeu durant els segles XIII, XIV i XV. El primogènit i hereu d’Elionor i Enric, Ricard Plantagenet-Aquitània i tots els seus successors fins al 1453 (conclusió de la Guerra dels Cent Anys) s’intitularien reis d’Anglaterra i ducs independents d’Aquitània.

Quan Ricard, el primogènit d’Enric i Elionor, va ser nomenat hereu al tron, la duquessa-reina es va fixar en la infanta Dolça, filla del seu parent llunyà Ramon Berenguer IV de Barcelona. Bordeus i Barcelona van negociar aquell matrimoni amb un propòsit claríssim: apropar, de nou, les dues cases separades des de l’època carolíngia (segle IX) amb l’objectiu d’unificar, en un termini de dues o tres generacions, tots els dominis dels Plantagenet-Aquitània i dels Berenguer, i crear una mitja lluna territorial que abastaria des del comtat de Northumberland (a l’extrem nord d’Anglaterra) fins al marquesat de Tortosa (a l’extrem sud de Barcelona). No obstant això, aquelles negociacions es van trencar i les fonts documentals no n'expliquen el perquè.