Tal dia com avui de l’any 1507, fa 518 anys, al paratge de Barranca Salada, al terme de Viana (llavors regne de Navarra), hi moria Cèsar Borja, fill del pontífex valencià Roderic Llançol i de Borja —que regnaria com a Alexandre VI— i de la cortesana llombarda Vannozza Cattanei, de la família de negociants Pinctoris de Màntua. Alexandre VI, que als països de la Corona catalanoaragonesa seria popularment conegut com el papa Borja, sent cardenal (1463-1492) i pontífex (1492-1503) va mantenir una relació marital estable i molt familiar amb Vannozza, de la qual naixerien quatre fills: Joan (1474-1497), Cèsar (1475-1507), Lucrècia (1480-1519) i Jofre (1482-1517).

Cèsar havia nascut l’any 1475 a Roma (capital dels Estats Pontificis) mentre el seu pare n'era el cardenal, i ben aviat va ser destinat a la carrera eclesiàstica. A partir del moment en què el seu pare va assolir el setial de sant Pere, va passar a ocupar diversos càrrecs rellevants: amb setze anys i mentre s’ultimaven els preparatius del primer viatge colombí (1491) va ser nomenat arquebisbe de València, ciutat on s’havia fabricat aquell projecte. Però el papa Borja sempre va valorar el seu acusat perfil militar i amb vint-i-dos anys (1497) va sumar al seu càrrec el de capità general de l’Església (comandant en cap dels exèrcits pontificals).

La seva tasca militar el faria cèlebre arreu de la península italiana. Va defensar el Patrimonium (l’altra denominació que rebien els Estats Pontificis) de l’ambició expansiva de la República de Venècia, del Ducat de Milà i de les monarquies francesa i hispànica. I va combatre contra les revoltes independentistes de les comunes municipals de l’Emília-Romanya (la part nord del Patrimonium). Però amb la mort del seu pare (1503), el nou pontífex Juli II (dels Della Rovere genovesos) el va cessar i el va perseguir. Juli II i Cèsar Borja personificarien la vella rivalitat que, històricament, havia presidit la relació entre les oligarquies genoveses i les catalanovalencianes.

A partir del 1504, sense cap càrrec a l’Església, es va convertir en un dels grans condottiere (cap de colla de mercenaris) del sud d’Europa i va intervenir —a favor del millor postor— en diversos conflictes oberts arreu del continent. Va combatre a favor del rei Lluís XII de França contra Ferran el Catòlic a la península italiana. Capturat pels hispànics, va ser empresonat a Castella i després d’una rocambolesca fugida acabaria contractat pel seu cunyat Joan d’Albret, rei-consort de Navarra, en aquell moment embrancat en la guerra civil navarresa. César va morir en una emboscada quan cavalcava en solitari perseguint els enemics del seu patró.