Tal dia com avui de l’any 1720, fa 304 anys, a Barcelona, moria Josep de Vilamala, que havia estat el 121è president de la Generalitat de Catalunya i el darrer de la primera etapa o època foral (1359-1714). Vilamala havia estat elegit el 22 de juliol de 1713, a les acaballes de la Guerra de Successió hispànica (1701-1715) i a l’inici de la darrera fase d’aquell conflicte: l’anomenada Guerra dels Catalans (1713-1714). En el moment de la seva elecció, el país estava parcialment envaït per l’exèrcit borbònic francocastellà i, tan sols, tres dies després (25 de juliol de 1713) els ocupants encerclarien Barcelona i la sotmetrien a un setge que es perllongaria fins al final del conflicte (11-12 de setembre de 1714).
Vilamala (Banyoles, segle XVII) era monjo sagristà del monestir de Sant Esteve de Banyoles, i havia assistit i participat en la decisiva Junta de Braços del 6 de juliol de 1713, que votaria la resistència a ultrança. No obstant això, la seva figura no va tenir tanta transcendència com la dels seus antecessors (com per exemple la de Pau Claris en la crisi i revolució de 1640-1641) perquè les Juntes de Defensa del Govern de Catalunya, creades per la Junta de Braços i amb un pes excepcional del Consell de Cent, van deixar la Generalitat en segon terme. Durant aquell de temps d’excepcionalitat, la figura política i militar més rellevant va ser Rafael Casanova, conseller en cap del Consell de Cent de Barcelona i comandant en cap del Reial Exèrcit de Catalunya.
Després de Vilamala vindria el silenci de plom de la repressió borbònica espanyola, que es perllongaria durant més de dos segles (1714-1931). La institució de la Generalitat i la figura del seu president no seria recuperada fins que Francesc Macià i Llussà la va restaurar (14 d’abril de 1931).