Tal dia com avui de l’any 1742, fa 282 anys, a París, moria Lluïsa Isabel d’Orleans, que havia estat esposa del rei Lluís I (1722-1724), el primogènit i efímer successor de Felip V i, per tant, la nora del primer Borbó espanyol. Lluïsa, nascuda el 1709 a Versalles, era neta de Felip d’Orleans, germà petit del rei Lluís XIV de França i, per tant, malgrat la diferència d’edat, era també cosina segona de Felip V i tieta segona del seu marit Lluís I. Quan va ser casada (1722) tenia tretze anys i el seu marit en tenia quinze. Dos anys més tard (1724), Felip V —afectat per una greu malaltia mental— abdicava a favor del seu hereu, i Lluïsa es convertia en reina consort. Ho seria durant set mesos i mig, fins a la prematura mort de Lluís I.
Des de la seva arribada a Madrid, Lluïsa va donar mostres de certa inadaptació a l’etiqueta de la cort. En els actes presidits pels reis (les recepcions oficials amb els preceptius “besamanos”) es tirava sorollosos pets i rots, que acompanyava amb escandaloses riallades. Segons les fonts oficials, a mesura que avançava el temps, la seva inadaptació anava en augment. No seguia les mínimes normes d’higiene i es presentava bruta i pudenta davant de tota la cort. I quan se l’obligava a rentar-se i canviar-se, s’escapava i corria nua, cridant i rient pels passadissos de palau. Les mateixes fonts relaten que no utilitzava roba interior i que s’aixecava el vestit per mostrar, de forma provocativa, les seves parts íntimes als ministres del govern del seu sogre.
Els historiadors sostenen que Lluïsa patia un trastorn límit de la personalitat (TLP) similar al que ja patia el seu sogre Felip V i al que patirien altres membres de la nissaga Borbó, i que els metges de l’època diagnosticarien com a “melancolia”. Poc després de la coronació de Lluís i Lluïsa, el nou rei va emmalaltir, oficialment de verola i extraoficialment de venèries que hauria contret durant la seva agitada adolescència als bordells de Madrid. Del jove Lluís es va dir que era “el millor client dels prostíbuls de més mala reputació de la villa y corte”. Durant la malaltia —que el conduiria a la mort— Lluïsa va ser l'única persona que va tenir cura de Lluís a totes hores, netejant-li la suor i les nafres.
A la mort de Lluís (31 d’agost de 1724), Isabel Farnese, segona esposa de Felip V, reina consort i madrastra del difunt, la va expulsar de la cort espanyola i va ordenar que la retornessin immediatament a París. En arribar a la capital francesa va ser reclosa en un convent, per ordre del seu cosí Lluïs XV de França, i uns anys més tard va ser autoritzada a viure en un apartament del Palau Reial de Luxemburg, a París. Mai va retornar a la cort de Versalles (d’on havia sortit amb dotze anys per casar-se amb Lluís) ni mai es va tornar a casar, ni va tenir descendència. Condemnada a l’ostracisme, la seva malaltia i la seva personalitat ja no van generar notícies ni comentaris. Va morir als 32 anys, segons els historiadors, a causa de la bulímia.