Tal dia com avui de l’any 1819, fa 206 anys, a Roma; moria Maria Lluïsa de Borbó-Parma; que havia estat reina-consort d’Espanya pel seu matrimoni amb el rei Carles IV, net de Felip V i cinquè Borbó al tron de Madrid. Maria Lluïsa havia nascut el 1751 i era filla dels ducs independents de Parma, una branca menor dels Borbons. Amb catorze anys (1765) va ser casada amb el seu cosí Carles, en aquell moment hereu al tron; i, segons els cronistes de l’època, com l’ambaixador rus Zinoiev, va ser una dona amb una intel·ligència política i una sensibilitat per a les arts molt superiors a les del “tros de soca” del seu marit.

Però el seu caràcter espontani i desimbolt i la seva vocació de governant (va ser la primera reina-consort espanyola que s’asseia al costat del monarca per despatxar afers d’Estat), en una cort dominada pels elements més reaccionaris de les classes dominants espanyoles, li van reportar molts enemics. A tot això es va afegir la seva aposta personal per Godoy, un funcionari de la baixa noblesa aliè a les famílies aristocràtiques que dominaven el vedat polític espanyol; que va ser promogut a ministre plenipotenciari. Amb l’ascens de Godoy (1792), les oligarquies cortesanes van escampar que el nou ministre i la reina mantenien una relació sexual.

La investigació moderna afirma que és molt probable que alguns dels catorze fills que va tenir Maria Lluïsa ho fossin de Godoy. Segons les fonts documentals, l’esposa de l’ambaixador britànic hauria afirmat que dos dels plançons de la reina eren físicament idèntics al primer ministre Godoy. Aquesta brama es va convertir en un escàndol i amb l’argument que el primer ministre havia signat una aliança amb l’Imperi francès de Napoleó que era humiliant per al regne espanyol (no ho era més que els Pactes de Família que havien subscrit els Borbons de París i de Madrid durant tot el segle XVIII); el seu primogènit Ferran va perpetrar un cop d’estat i va derrocar els reis (1808).

A partir d’aquell cop d’estat (anomenat Motín de Aranjuez) Carles IV i Maria Lluïsa, destronats i desterrats, van viure expatriats i acollits primer per Napoleó i després pels Estats Pontificis. Mentrestant, a la cort de Madrid va persistir la idea, fabricada per l’aristocràcia cortesana i la jerarquia eclesiàstica, que la reina era, literalment, una “zorra”; i el rei, un banyut consentit. La reina va morir el 2 de gener de 1819. I el rei disset dies més tard. I segons les fonts documentals, Maria Lluïsa —al llit de mort— hauria revelat al seu confessor Juan de Almaraz que “ninguno de mis hijos los es del rey, y por consiguiente la dinastia Borbón se ha extinguido en España”.