Tal dia com avui de l’any 1860, fa 164 anys, a Barcelona, moria el lexicògraf i gramàtic Pere Labèrnia i Esteller. El professor Labèrnia havia estat el fundador i director d’una escola privada d’ensenyament elemental i de batxillerat anomenada de Sant Pere (1827-1851), situada al barri de Santa Caterina de Barcelona i actualment desapareguda, i que —mentre va ser activa— va estar agregada a la Universitat de Barcelona. No obstant això, la seva figura adquiriria una gran notorietat en el món acadèmic barceloní com l’autor del primer diccionari modern de la llengua catalana.  

El 18 de juliol del 1839, fa 185 anys, la impremta de Josep Maria Bocabella (que més endavant seria el primer promotor de la construcció del temple de la Sagrada Família de Barcelona) publicava la primera edició del Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana i llatina, formada per dos grans volums, obra del professor Labèrnia i imprès i enquadernat amb l’aportació econòmica de Francesc Martràs. Segons el contracte signat per l’autor, el soci capitalista i l’impressor, els dos primers abonarien el 4% de les vendes “a l’estamper”.

Aquell diccionari era el resultat d’un treball molt laboriós de divuit anys de durada (1821-1839), que Lavèrnia havia iniciat a Tortosa mentre estudiava al Seminari Conciliar. Lavèrnia havia nascut el 1802 a Traiguera (al Baix Maestrat valencià) en una família benestant, que li havia procurat una carrera i l’havia enviat a la seu de la diòcesi a la qual pertanyien. Però la seva vocació, que ja s’havia manifestat amb l’inici de la seva obra, l’acabaria portant a Barcelona. A la capital catalana, es va doctorar en Lletres (1828) i es va casar fins a tres cops i va tenir tres fills.

Aquell diccionari tenia una concepció conservadora, que l’autor havia defensat amb la cita: “no m’ha paregut estigués a mon àrbitre fer en aquest punt perilloses innovacions las que si be poden presentar una falsa apariencia de millor o regularitat, acabarien de convertir la nostra actual y prou arbitrària escriptura catalana en una verdadera anarquia ortogràfica”. A diferència del diccionari de Pompeu Fabra (1917), es va inclinar per solucions que s’adequaven a la pronúncia de Barcelona (per exemple, els acabaments dels femenins plurals en -as).

El Diccionari Labèrnia va ser el lèxic de la Renaixença catalana i pràcticament l’únic —fins a l’aparició del diccionari i de la gramàtica fabrianes (1917)—  que a Catalunya va tenir prestigi i autoritat, i el punt de referència obligat de tots els que volien col·laborar en l’aportació de materials al Diccionari Alcover-Moll (Diccionari català-valencià-balear). Els especialistes suposen que, gairebé un segle després, quan Pompeu Fabra preparava la seva obra cimera, va treballar a partir de les entrades del diccionari de Labèrnia.