Tal dia com avui de l’any 1709, fa 315 anys, a Toledo, moria Luis Manuel Fernández de Portocarrero-Bocanegra y Moscoso, arquebisbe de Toledo i cardenal primat de la Corona castellanolleonesa, que havia estat virrei de Sicília i conseller d’estat durant el regnat de Carles II, el darrer Habsburg hispànic. Precisament, la incapacitat de Carles II per a engendrar descendència el portaria a assumir un paper molt destacat a la cort de Madrid. A principis del 1696, es va posicionar a favor de l’elecció de Josep Ferran de Baviera, un nen de quatre anys que era net, per banda materna, de Leopold I d’Àustria i, per tant, nebot de Carles d’Habsburg, el futur candidat al tron hispànic durant la Guerra de Successió (1701-1715).

Però la prematura, inesperada i sospitosa mort de l’infant hereu Josep Ferran (Brussel·les, 6 de febrer del 1699) va obrir la caixa dels trons a la cort de Madrid. I en aquell moment, Portocarrero va esdevenir la cara visible i el líder indiscutible d’un moviment cortesà proborbònic que, fins aleshores, s’havia mogut en la clandestinitat. Portocarrero va proclamar que Felip de Borbó, el futur Felip V, era la millor garantia per a preservar la integritat territorial de l’edifici polític hispànic, i entre febrer i octubre del 1699 va articular un poderós partit borbònic a la cort. Aquest poderós partit es va articular amb l’ajut financer de Versalles, que va esmerçar grans quantitats de diners en la compra de voluntats.

El 28 d’abril del 1699, dos mesos i mig després de la mort de l’hereu Josep Ferran, Carles II signava un nou testament, en aquell cas a favor del seu parent austríac Carles d’Habsburg. Portocarrero va reaccionar provocant una rebel·lió popular a Madrid, anomenada el "Motí dels Gats", que reivindicava la baixada dels preus dels aliments bàsics, però que, reveladorament, acabaria amb l’incendi del palau del comte d’Oropesa, president del Consell de Castella, i amb la dimissió d’aquest, que havia estat el principal valedor de l’opció de Carles d’Habsburg. Amb la desaparició d’Oropesa de l’escena política, Portocarrero —que ja actuava com a primer ministre de la monarquia hispànica— va poder maniobrar amb absoluta tranquil·litat.

I dos dies abans de la mort de Carles II (29 d’octubre del 1699), el rei va signar un tercer testament que invalidava l’anterior, en aquest cas a favor de Felip de Borbó, net de Lluís XIV de França. Segons les fonts documentals, en aquell moment, Carles II era una desferra humana, amb el cos molt deteriorat (en bona part, per culpa dels exorcismes que li havia practicat el religiós Froilán Díaz), incapaç de sostenir una ploma amb els dits i encara menys de signar un document. En canvi, la signatura del rei apareix amb un traç ferm, propi d’una persona sana. La investigació historiogràfica moderna assenyala Portocarrero com l’autor d’aquell darrer testament i de la més que probable falsificació de la signatura del rei Carles II.