Tal dia com avui de l’any 601, fa 1.423 anys, a Toledo, moria Recared I, rei de la monarquia visigòtica hispànica que havia regnat entre els anys 586 i 601 i que havia posat fi a la dualitat religiosa que presidia el paisatge confessional peninsular —si més no, oficialment— d'ençà de l’arribada del poble visigot (410). Recard va abjurar de l’arrianisme —la confessió que practicava, majoritàriament, el poble visigot— i es va convertir al catolicisme. En aquest punt, cal dir que l’arrianisme era un corrent religiós cristià que es diferenciava del catolicisme perquè, per exemple, negava la divinitat de Jesús com a fill de Déu. Tot seguit, Recared proscriuria l’arrianisme i proclamaria que l'única religió oficial del regne visigòtic hispànic era el catolicisme i s’iniciaria un desplaçament massiu del clergat arrià cap a l'estructura jeràrquica catòlica.

La decisió de Recared posava fi a una llarga etapa de segregació ètnica i cultural entre el minoritari poble visigot (uns 200.000 individus) i la majoritària massa hispanoromana (uns 5 milions d’efectius), que havia provocat tensions importants entre totes dues comunitats. Aquesta segregació, suportada sobre decrets que —per exemple— prohibien els matrimonis mixtos (entre visigots i hispanoromans) i imposada en els pactes d’establiment negociats amb l’arribada dels germànics, havia perpetuat l’existència de dues comunitats que se superposaven, bàsicament, a les principals parcel·les de poder i que, per tant, limitaven l’operativitat de l’estat visigòtic i la seva capacitat de resposta davant les amenaces externes (francs, ostrogots, bizantins) i internes (inèrcies secessionistes a la Tarraconense i al territori dels bascos).

Amb la prohibició del culte arrià, desapareixia la principal senya d’identitat cultura del poble visigòtic, que, en aquell moment, ja estava profundament romanitzat i llatinitzat. La conversió al catolicisme del poble visigot, no sense importants i sonades resistències, vindria seguida de l’abolició de la llei que prohibia els matrimonis mixtos (Recesvint, 653) i que, en general, provocaria la desaparició de l’element ètnic i cultural germànic, que es dispersaria entre la majoria hispanoromana.