Tal dia com avui de l’any 1580, fa 445 anys, a Lisboa, moria sense descendència el rei Enric I de Portugal, anomenat també el "rei cardenal" perquè havia ostentat els càrrecs d’arquebisbe-cardenal del patriarcat de Lisboa (1564-1569) i de rei de Portugal (1578-1580). Tot i haver estat rellevat del setial arquebisbal de Lisboa, va conservar la seva dignitat de cardenal fins a la seva mort, fins i tot durant els anys que va asseure's al tron portuguès. Enric I era el vuitè fill del rei Manuel I i de la seva segona esposa, Maria d’Aragó (la filla més petita dels Reis Catòlics). I era germà del rei Joan III (el primogènit de Manuel I) i besoncle de Sebastià I (el net de Joan III).
Precisament, la prematura i inesperada mort sense descendència del rei Sebastià I, desaparegut a la Batalla de Ksr-el-Kebir, durant l’intent portuguès de conquesta del Marroc (1578), seria el que portaria Enric al tron. Però la també ràpida i inesperada mort d’Enric, sense haver preparat un Consell de Regència que havia de nomenar un successor, provocaria una crisi dinàstica de conseqüències imprevisibles. Des de, pràcticament, l’endemà de la mort d’Enric, les classes mercantils i populars van proclamar i coronar Antoni de Beja, net de Manuel I (i, per tant, nebot del difunt Enric I) i d’una dama judeoconversa anomenada Violant Gomes, que regnaria com a Antoni I.
Però també des de, pràcticament, l’endemà de la mort d’Enric, Felip II havia reclamat el tron portuguès en la seva condició de cosí germà del difunt rei portuguès (el cardenal era net, per banda materna, de Felip el Bell i Joana la Boja, i l’hispànic ho era per banda paterna). A més, Felip II argumentaria que tots dos eren rebesnets dels Reis Catòlics. Les classes aristocràtiques portugueses, temoroses dels compromisos que Antoni I hauria pogut adquirir amb la burgesia i els gremis, van acceptar les reclamacions de Felip II, la invasió hispànica de Portugal, el destronament i expatriació d’Antoni I i la usurpació del tron portuguès (juny, 1580).