Tal dia com avui de l’any 1504, a Medina del Campo (Corona castellanolleonesa), moria la reina Isabel I, que, durant els darrers anys del seu regnat, havia estat anomenada la “reina Catòlica”. En aquest cas, l’apel·latiu de catòlica no feia referència a la seva confessió religiosa, sinó a la pretesa vocació d’universalitat del seu domini. Isabel era la filla primogènita del rei Joan II de Castella i de Lleó i de la seva segona esposa, Isabel de Portugal, però no tenia una posició destacada en la línia successòria. Sempre la van precedir el seu germanastre Enric IV (fill del primer matrimoni del rei) i el seu germà Alfons (que va morir prematurament).
L’arribada al tron d’Isabel (1474) es produiria després de dues guerres civils, de la mort dels seus dos germans i de la marginació de la seva neboda Joana (la primogènita i legítima hereva d’Enric IV i mal anomenada “la Beltraneja”). Isabel succeiria el seu germanastre Enric IV i regnaria durant trenta anys (1474-1504) sense oposició de cap mena. Però després de la seva mort es va obrir la caixa dels trons. Malgrat que el testament de la difunta era molt clar (llegava la Corona castellanolleonesa a la seva filla Joana), el seu vidu Ferran i el seu gendre Felip d'Habsburg —amb els seus aliats respectius— es van embrancar en una lluita pel control del poder a Toledo.
Ferran el Catòlic pretenia fer valer la seva condició de rei-consort per convertir-se en rei-regent, argumentant que la seva filla Joana, la beneficiària del testament d’Isabel, patia una malaltia mental que la incapacitava per governar. I Felip d'Habsburg, amb el mateix argument, pretenia passar de la categoria de rei-consort a la de rei-titular i governar en solitari. Les classes oligàrquiques de la Corona castellanolleonesa van prendre partit, majoritàriament, per Felip d'Habsburg, i Ferran va ser obligat a renunciar al seu objectiu i a abandonar Castella amb una frase que quedaria per a la història: “Viejo catalanote, vuélvete a tu nación”.