Tal dia com avui de l’any 925, fa 1.093 anys, a Resa (regne de Pamplona), moria Sanç Garcés I, que havia estat el primer cabdill basc medieval que s’havia intitulat rei. Sanç Garcés era el net polític de Fortún Garcés, el tercer cabdill independent de Pamplona de la nissaga primigènia Arista. Sanç Garcés, que s’havia casat amb Toda, neta carnal de Fortún de Garcés, va ser elegit pels ahaide nagusiak (els caps tribals locals) quan el seu avi polític va ser obligat a retirar-se al monestir de Leyre. Fortún Garcés havia estat captiu dels àrabs durant dues dècades, i en retornar als seus dominis havia mantingut una política de pau i d’entesa amb el califat, que havia provocat la rebel·lió de les oligarquies basques.

Sanç Garcés, conscient que no tenia una relació consanguínia directa amb els Arista (la nissaga fundadora del domini de Pamplona), va fabricar una història que pretenia legitimar el seu poder: va proclamar que el seu rebesavi, el magnat Ximeno de Pamplona, havia rebut el testimoni de la corona hispànica després de la mort del rei Roderic, a l’inici de la conquesta àrab de la Península (711). El mateix Sanç Garcés, per dissipar qualsevol dubte de legitimitat, afirmava que el seu rebesavi havia rebut el mandat de mans del pontífex Gregori II. D’aquesta manera es va intitular rei, prescindint totalment de l’autorització del Papa o de l’emperador del moment. Sanç Garcés seria el primer monarca basc de la nissaga Ximena.

Poc després (922), Andregot, comtessa titular d’Aragó dependent del regne de França, es va casar amb Garcia Sanxes, fill i hereu de Sanç Garcés, per escapar del domini francès, i Aragó es va convertir en un dels dos principals elements de l’estat basc medieval. Passat un segle i mig (1076), Sanç IV de Pamplona va ser assassinat en el decurs d’una intriga palatina, i les oligarques navarroaragoneses van coronar Sanç Ramires, un parent del difunt que en aquell moment exercia les funcions de comte d’Aragó. Sanç Ramires seria coronat rei de Pamplona, seguint la tradició de la història inventada per Sanç Garcés, i es coronaria també rei d’Aragó (el primer) com havia fet Sanç Garcés, sense l’autorització preceptiva que exigia la llei de l’època.