Tal dia com avui de l’any 1885, fa 139 anys, a Madrid; moria el general Francisco Serrano Domínguez (San Fernando, Andalusia, 1810); que havia estat un dels homes més poderosos i influents de l’Espanya del segle XIX. En el decurs de la seva vida, i per aquest ordre, va ser un dels principals amants de la reina Isabel II (1843-1848), va codirigir (amb els generals Prim i Topete) el cop d’estat que va destronar i enviar a l’exili la seva protectora (1869); va ser regent d’Espanya (1869-1871); va ser president de la I República espanyola (1873) i va promoure el derrocament del règim republicà i la restauració de la monarquia borbònica (1874). Per la seva relació amb la reina, popularment va ser anomenat el “general bonito”.

Després del seu pas per l’acadèmia militar es va foguejar en els camps de batalla de la I Guerra Carlina (1833-1840). L’acumulació de mèrits de guerra li va brindar un ascens meteòric i una posició molt rellevant als cenacles de poder de l’època. El 1840 ja era mariscal de camp. I el 1843 ja era el favorit de la reina Isabel II (ell tenia 30 anys i ella 13) i, durant aquella època va aconseguir que el regent Espartero el nomenés ministre de la guerra. La relació entre el general i la reina va ser un gran escàndol polític i es va perllongar més enllà del casament d’Isabel i el seu cosí Francesc d’Assís (1846). Fins a la intervenció del general Narváez (1848), en aquell moment president del govern, Serrano va ser “el general bonito”.

Anys més tard, el general Leopoldo O’Donnell —president del govern espanyol— el va nomenar capità general de Cuba. Durant aquell mandat (1859-1862) va acumular una gran fortuna com una les principals baules de la trama il·legal de comerç d’esclaus dirigida per la reina-mare Maria Cristina de Borbó. Una condició que no li impediria codirigir la Revolució Gloriosa (1868), un pronunciament militar que es resoldria amb el destronament de la seva antiga amant (Isabel II) i de la seva antiga patrona (Maria Cristina). Va ser regent (1869-1871) fins a l’arribada del nou rei Amadeu I; i, durant aquesta etapa, la seva esposa, la criolla cubana Antònia Domínguez Borrell va protagonitzar escenes d’un ridícul espantós.

Va ser el darrer president de la I República, però va col·laborar —des de dins— amb els generals colpistes Pavia i Martínez Campos en el derrocament del règim republicà. Va contribuir poderosament al retorn dels Borbons i va passar els darrers anys de la seva vida entre la cort d’Alfons XII —a Madrid— i el seu extens latifundi —a Andalusia—.