Tal dia com avui de l’any 1960, fa seixanta-cinc anys, a Madrid moria Antonio Vallejo-Nájera Lobón, coronel i metge psiquiatre de l’exèrcit espanyol i professor de psiquiatria de la Universitat Central de Madrid, que va ser anomenat el “Mengele espanyol” o el “Mengele de la psiquiatria franquista” per les seves teories racistes i per la seva destacada participació en les operacions de tortures i depuració practicades pel règim franquista. Va iniciar el seu periple com a inspector de camps de presoners de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i, posteriorment, va ampliar la seva formació a l’Alemanya d’entreguerres (1918-1930).

Vallejo-Nájera va adquirir un paper molt rellevant durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), com a amic personal del general Franco i a partir de la publicació d’alguns estudis on intentava provar la relació entre la ideologia marxista i la deficiència mental. Després del conflicte civil (1940) va divulgar la idea que la raça espanyola s’havia degenerat durant l’etapa republicana. Les seves preteses investigacions presentaven les persones d’ideologia esquerrana com a infrahumans. En una de les seves publicacions, titulada El factor emoción en la España nueva, sostenia que “la sonrisa equilibrada del Caudillo atraía a los seguidores del bien”.

Vallejo-Nájera va dirigir un estudi amb presoners de guerra republicans que pretenia demostrar que la condició ideològica d’aquelles persones era producte d’una malformació genètica que ell va anomenar «el gen rojo». Per a portar a terme aquests pretesos estudis, va crear un sistema inspirat en la Inquisició hispànica i els va sotmetre a condicions físiques i mentals extremes (inanició, reclusió en forats similars a tombes, fred extrem i altres tipus de tortures). Es va servir, principalment, de dos grups de presoners: combatents de les Brigades Internacionals i dones de la presó femenina de Màlaga.

L’estudi que va portar a terme amb les dones —sempre a partir de la premissa que eren éssers degenerats i, per tant, proclius a la delinqüència marxista— li serviria per a articular la peregrina teoria de la “criminalitat revolucionària femenina”, en relació amb la naturalesa animal de la psique femenina i el “marcat caràcter sàdic” que es desfermava en les femelles quan les circumstàncies polítiques i socials els permetien “satisfer les seves apetències sexuals latents”. Aquestes teories es van esforçar a justificar el segrest de nens republicans, que eren separats de les seves mares per a “protegir la salut de la raça espanyola” i lliurats a famílies afectes al règim.