Tal dia com avui de l’any 1833, fa 190 anys, en un llogarret del comtat de Buckinghamshire (Anglaterra, Gran Bretanya), moria John Whitelocke, que havia estat tinent general de l’exèrcit britànic i comandant de les tropes britàniques en la fracassada operació d’invasió de Buenos Aires (1807), aleshores capital de la colònia espanyola del Riu de la Plata. El poder britànic va fer una valoració molt negativa d’aquell fracàs, perquè "havia esvaït totes les esperances d’obrir nous mercats a les nostres manufactures", i Whitelocke va ser sotmès a un consell de guerra que el va expulsar de l’exèrcit i el va declarar "inepte i indigne per a servir al rei en cap classe militar".

El 28 de juny de 1807, un exèrcit britànic format per 10.000 efectius i comandat per Whitelocke va desembarcar a Ensenada (a 50 km al sud de Buenos Aires) i va iniciar la marxa cap a la capital colonial sense, pràcticament, oposició de cap mena, fins que van ser interceptats als afores de la capital colonial per un cos de la resistència local. Aquell cos estava integrat, entre d'altres, per dues companyies dels Miquelets de Catalunya (rebatejat per ordre del virrei Liniers com a "Miñones de Cataluña") formades, exclusivament, per voluntaris catalans residents a la ciutat, principalment al barri "català" de Montserrat.

Aquella batalla va ser anomenada "Combat de Miserere" (pel nom de l’explotació agroramadera on es va produir l’enfrontament), i —si bé es va resoldre amb un lleuger avantatge a favor dels britànics— va ser el preludi d’un autèntic infern per als soldats de Whitelocke. Quan les tropes britàniques van entrar a la ciutat, van ser fustigades permanentment per les milícies urbanes, que eren organitzades per l’origen dels seus integrants (catalanes, basques, gallegues, andaluses, etc.). En aquells combats urbans, les sis companyies dels "Miñones de Cataluña" (dirigides pel seu comandant en cap, Jaume Nadal i Guarda) hi van tenir un paper destacadíssim.

El 7 de juliol del 1807, Whitelocke i les seves tropes es retiraven de Buenos Aires després de patir més de 3.000 baixes. La victòria militar de la resistència va ser obra, exclusivament, de les milícies urbanes. Les tropes de la metròpoli no hi van ser mai, tot i la manifesta amenaça d’una invasió des de l’any anterior. Aquest seria un dels motius que impulsaria l’ideari independentista al Riu de la Plata (1808-1810). En la formació del primer govern independent (Revolució de Maig del 1810), format per un president i vuit ministres, hi havia dos membres dels Miquelets catalans: el capità Joan Larreu (Balaguer, 1782) i el tinent Domènec Matheu (Mataró, 1765).