Tal dia com avui de l’any 1804, fa 220 anys, a París —a la catedral de Notre-Dame—; el general Napoleó Bonaparte, fins aquell moment primer cònsol de la República francesa (un equivalent a president de la República); se cenyia la corona imperial i es transformava en emperador dels francesos. Aquella cerimònia de coronació passaria a la història per la seva naturalesa totalment insòlita. En el moment en què el papa Pius VII es disposava a cenyir la corona sobre la testa de Napoleó (els pontífexs havien coronat els emperadors europeus des de Carlemany, l'any 800); el nou sobirà dels francesos —en un gest que delatava la seva veritable personalitat— la va agafar amb un moviment enèrgic i violent i se la va col·locar tot sol.

Napoleó havia derogat el règim republicà francès (1793-1804) i havia assolit el tron després d’una exitosa carrera militar i política que en pocs anys l’havia portat de l’Acadèmia de Saint-Cyr a la direcció dels exèrcits i a la presidència (el consolat) —primer compartida i després en solitari— de la República francesa. Napoleó havia nascut a Ajaccio el 1769, l’any següent que l’illa de Còrsega passés de la dominació genovesa a la francesa (1768). El 1791, amb vint-i-dos anys, era nomenat comandant de la Guàrdia Nacional francesa a Còrsega; i el 1796, amb vint-i-set, comandant de l’exèrcit francès, des d’on forjaria el prestigi que el portaria a dirigir el país. Amb el seu característic geni militar, va derrotar repetidament els austríacs i va generar milers de milions de francs en compensacions per a la República francesa.

El 1799, després de la polèmica campanya militar francesa al Pròxim Orient —on el mateix Napoleó havia ordenat matances de milers de soldats otomans que s’havien rendit, de població civil que s’havia resistit i de malalts de l’exèrcit francès abandonats a una mort segura—; va perpetrar un cop d’estat (el 18 Brumari) i amb Joseph Sieyès i Roger Ducos va abolir la Constitució republicana i es va convertir en un dels tres cònsols del nou règim republicà dictatorial. Poc després (1801), Napoleó va fer un penúltim moviment, marginant políticament Sieyès i Ducos, i convertint-se en primer cònsol del país (president únic) i amb caràcter vitalici, que anticipava la seva veritable aspiració de transformar la República en un Imperi i esdevenir emperador dels francesos. Napoleó seria emperador fins al 1814. I des del 1808 ho seria, també, dels catalans.