Tal dia com avui de l’any 1815, fa 209 anys, a l’arsenal de Rochefort (a la costa atlàntica de l’Imperi francès), l’emperador Napoleó abdicava en favor del seu fill Napoleó II i es lliurava als britànics. Aquella renúncia venia precedida de la decisiva i definitiva derrota al camp de batalla de Waterloo, que s’havia produït quatre dies abans (18 de juny del 1815). En aquella batalla, s’havien enfrontat l’exèrcit de l’Imperi francès contra les forces militars d’una coalició internacional formada per la Gran Bretanya, Prússia i els principats independents de Hannover, Nassau i Brunsvic.

Napoleó havia assumit el poder el 1804. Després de deu anys de guerres expansives (1804-1814), durant les quals havia ocupat la pràctica totalitat de l’Europa occidental, creant estats satèl·lits governats per familiars o generals del seu exèrcit, i durant les quals havia separat Catalunya del regne borbònic espanyol i l’havia incorporada a l’Imperi francès com una regió més (1808-1814), havia acabat derrotat per una coalició que reunia totes les potències europees que encara no se li havien rendit, i acabaria destronat i deportat a l’illa mediterrània d’Elba (abril, 1814).

Però uns mesos més tard (febrer, 1815) es va escapar, i amb l’ajut de personatges molt influents, va desembarcar a Antibes (Provença), va reunir un exèrcit que havia desertat de Lluís XVIII —el Borbó imposat per les potències guanyadores—, va marxar sobre París sense disparar ni un sol tret i va entrar a la capital aclamat pel poble. En aquell moment, començava la segona etapa bonapartista, que seria anomenada “règim dels cent dies” (20 de marc del 1815). Durant aquelles setmanes, va llevar un exèrcit de 200.000 efectius, format, principalment, per veterans de les guerres expansives.

Una part important d’aquell exèrcit, format per 70.000 soldats i comandat pel mariscal Michel Ney, es va dirigir cap als Països Baixos. Però va ser derrotat a Waterloo, on va tenir 40.000 baixes. Aquella derrota va deixar sense possibilitats la resta d’operacions militars, com la recuperació de Catalunya, que havia estat entaforada de nou en l’Espanya borbònica, mentre Napoleó era detingut i deportat a l’illa d’Elba (març-abril, 1814). L’abdicació de Napoleó no es faria efectiva i Lluís XVIII, amb el suport de les potències guanyadores, seria col·locat novament en el poder.