Tal dia com avui de l’any 1916, fa 109 anys, davant de les costes de Búzios (Brasil), naufragava el vaixell de transport de viatgers Príncipe de Asturias, propietat de l’empresa Naviera Pinillos —de Cadis (Andalusia)— i en aquell moment la segona del seu sector al mercat estatal espanyol, després de la Compañía Transatlántica. El Príncipe de Asturias feia el trajecte entre Barcelona i Buenos Aires, amb escales a València i Montevideo. Havia estat construït i avarat per les drassanes Russell & Co. —de Glasgow— dos anys abans del seu naufragi (1914) i tenia una capacitat per a transportar 1.900 passatgers.

Al seu darrer viatge, el Príncipe de Asturias transportava 600 persones (170 tripulants i 430 passatgers). La immensa majoria del passatge estava format per parelles o per famílies procedents de l’estat espanyol (catalanes, valencianes, andaluses), que emigraven a l’Uruguai i a l’Argentina a la recerca d’un futur millor. Aquest passatge es concentrava, principalment, a les bodegues de fons (que podien arribar a encabir 1.500 persones), mentre que les cabines de primera classe (amb una capacitat per a 150 viatgers i un cost de 3.000 pessetes de l’època —l’equivalent a 6.000 euros—), en aquell darrer viatge, anaven pràcticament buides.

El dia abans de la tragèdia, l’estat de la mar era molt dolent, amb ràfegues molt potents de vent i onades de fins a 8 metres. El Príncipe de Asturias va intentar accedir al port de Santos (Brasil), però les condicions meteorològiques ho van impedir i  el vaixell va quedar exposat als elements. A les 4.40 h de la matinada del 5 de març del 1916, la tripulació va advertir que el vaixell s’aproximava perillosament a uns esculls i el capità Lotina va ordenar "tota màquina endarrere", però ja era tard. El Príncipe de Asturias va xocar contra uns esculls que van foradar el casc i van provocar importants vies d’aigua.

Tot i això, la situació semblava controlada, perquè el casc del vaixell estava proveït amb uns compartiments estancs, dissenyats per a equilibrar la nau en cas de sobrecàrrega o col·lisió. Però, poc després, van esclatar les calderes i un nombre indeterminat de persones van morir escaldades per l’aigua bullent. El terror es va apoderar del passatge i molts es van llançar a l’aigua per a abastar la costa —que era a mitja milla—, però les onades els van arrossegar i els van projectar cap a la costa, on van morir en impactar contra les roques.

El govern espanyol del moment, presidit per Álvaro de Figueroa —comte de Romanones—, del Partit Conservador, es va negar a publicar les llistes de les víctimes. L’opinió pública coneixeria l’abast d’aquella tragèdia —en aquell moment, la més gran de la marina mercant espanyola— a través de la premsa, que, passades 48 hores, ja va fer pública la xifra total de víctimes: 452 morts, principalment passatgers —majoritàriament emigrants— i en una proporció del 25% originaris de Catalunya i el País Valencià. Una de les víctimes d’aquell naufragi seria el periodista Joan Mas i Pi, nascut a Vilanova i la Geltrú (1878) i establert a Buenos Aires (1905).