Tal dia com avui de l’any 1629, fa 395 anys, a Madrid, naixia Baltasar Carles d’Habsburg i de Borbó, sisè fill —primer mascle— del rei hispànic Felip IV i de la seva primera dona, Isabel de Borbó. Cap de les cinc germanes que l’havien precedit havia sobreviscut a la primera infantesa. Per tant, no tan sols va esdevenir hereu de la monarquia hispànica per la seva condició d’únic descendent supervivent del rei, sinó també per la seva condició de gènere. Uns anys més tard (1638), naixia la seva germana Maria Teresa, l’única que sobreviuria als pares i a l’hereu, però que en casar-la amb el rei Lluís XIV de França (Pau dels Pirineus, 1659) quedaria apartada de la successió. Passat el temps, Maria Teresa seria l’àvia de Felip V, el primer Borbó hispànic.

El príncep Baltasar Carles, malgrat la seva delicada salut, va esdevenir “l’esperança blanca” del règim de Felip IV.  L’arribada de l’hereu va ser celebrada amb grans festejos: curses de bous, jocs de canyes i lluminàries que van omplir de brogit els carrers de la villa y corte. Baltasar Carles no tan sols representava la garantia de continuïtat de la nissaga Habsburg hispànica, sinó que també personificava la nova arquitectura que es volia imprimir a l’edifici polític hispànic (un estat centralitzat i unificat de fàbrica catòlica i castellana). Però al voltant de la figura de l’hereu, sempre va orbitar la de Joan Josep d’Àustria, fill il·legítim del rei i de l’actriu Maria Calderón, nascut el mateix any, amb una salut de ferro i molt prometedor en el camp de les armes.

Poc després de fer els 16 anys (1646) i en plena Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59), Felip IV va ordenar un viatge a Pamplona i a Saragossa perquè les respectives corts navarresa i aragonesa el juressin com a hereu. Però en el decurs d’aquell viatge, l’hereu va emmalaltir greument i en aquell moment es va produir un fet que seria la riota de totes les cancelleries d’Europa. Mentre Baltasar Carles agonitzava a Saragossa, la confessora espiritual del rei, Maria de Ágreda, va ordenar retirar els metges i posar dins del llit del malalt el cadàver momificat de Diego de Alcalá, un franciscà mort dos segles abans (1463). La mòmia va ser al llit de l’hereu fins que aquest va exhalar el darrer sospir.

La desaparició del desgraciat hereu de Felip IV, oficialment mort a causa d’una verola i extraoficialment a causa d’una venèria, va sembrar molts dubtes. A la cort hispànica es va parlar de la “maledicció catalana”, que s’atribuïa a una mena de conjur de les bruixes catalanes contra la família reial pels excessos i els crims comesos per les tropes hispàniques al Principat abans de l’esclat del conflicte. Davant la necessitat de tenir un hereu que normalitzés la situació a Madrid, es va plantejar la possibilitat de nomenar Joan Josep, el fill de “la Calderona”. A la fi, però, es va negociar un matrimoni amb una neboda del rei vidu, Maria Anna d’Àustria, que seria la mare del darrer Habsburg hispànic, Carles II.