Tal dia com avui de l’any 1866, fa 158 anys, a Cadaquès (Alt Empordà), naixia Lídia Noguer Sabà, que més endavant seria coneguda popularment com a Lídia Sabana i en el món artístic com a Lídia de Cadaqués. Havia nascut en una petita fonda a la part històrica de la vila, que, de gran, heretaria, regentaria i ressituaria al carrer Riba d’es Poal. Per recomanació dels seus amics Víctor Rahola, Salvador i Anna Maria Dalí i Eduard Marquina i Mercè Pitxot —que vivien o estiuejaven a Cadaqués— a la seva fonda s’hi van allotjar personalitats com Puig i Cadafalch, Duran i Reynals, Fages de Climent, Pablo Picasso i Fernande Olivier, André Derain o Eugeni d’Ors.  La regència d’aquest establiment la portaria a conèixer i tractar personalitats com Luis Buñuel o Federico García Lorca.

La relació que va establir amb Xenius seria la més tempestuosa. Lídia desenvolupà un deliri que la feia creure que l’escriptor s’hi havia inspirat per a crear el personatge de “la Ben Plantada”. Però aquesta complicitat no va ser mai corresposta i es va convertir en una obsessió que desemmascararia els problemes mentals que ja patia. No obstant això, les personalitats que la van tractar la van catalogar com una dona intel·ligent i intuïtiva. García Lorca deixaria escrit: “Lo de Lydia es encantador (...) Xenius dice que ella tiene la locura de Don Quijote ¡se equivoca!, Don Quijote es una locura seca, visionaria, de antiplanicie, abstracta, sin imágenes, ... la locura de Lydia es húmeda, suave, llena de gaviotas y langostas, una locura plàstica (...) Y quiero que conste para que no eche raices esa ligereza de Xenius”.

En una carta que Lídia envia a Anna Maria Dalí, descrivia la vida del poble des de la seva particular visió, i deia: “Una (una part del poble) és la <Societat del Secreto de Xenius> (que ella deia que es comunicava amb l’escriptor a través dels missatges xifrats que contenien les peces que publicava a La Veu de Catalunya), i l’altra (l’altra part del poble) és la <Societat de cabres i d’anarquistes> i tot aquest desastre només es pot arreglar amb la Santa Paciència i la Santa Perseverança”. Xenius, espantat pels deliris de Lídia, no va aparèixer mai més per Cadaqués. Amb el decurs del temps la salut mental de Lídia es va anar deteriorant i al final de la seva vida (1936-1940) va viure en una cova. Només Anna Maria Dalí es va compadir i va gestionar el seu ingrés en una institució social on passaria els darrers dies de la seva vida (1940-1946).