Tal dia com avui, fa 360 anys, va néixer a Barcelona, Antoni de Villarroel i Pelaéz, heroi militar del setge de 1714. Villarroel era fill d'un militar castellà arribat a Barcelona amb l'ocupació espanyola de la guerra dels Segadors que va liquidar la primera República catalana. La seva infantesa va discórrer entre les parets del quarter de Drassanes i els carrers del Raval; en una ciutat que era un focus d'activitat comercial i portuària i un mercat de llengües i de cultures. El 20% dels barcelonins de finals del segle XVII eren d'origen estranger; bàsicament francesos i holandesos, i en menor mesura anglesos, italians i espanyols.
No hi ha cap constància documental que permeti afirmar que Villarroel sabia parlar català. Però és molt probable que fos així. El català era la llengua majoritària i, també, la llengua franca en aquella Barcelona multicultural. Villarroel, no obstant això, va marxar de Barcelona molt jove –tenia 15 anys– per iniciar la seva carrera militar. Va ser destinat a Andalusia. Allà es va casar –amb Ana María Sedeño– i hi van tenir el seu únic fill –Íñigo de Villarroel–. Finalment, el 1697, va tornar a Barcelona amb la seva família en una estada curta –però molt intensa en contactes i reunions de caràcter polític– que anticipava la darrera i definitiva durant el setge de 1714.
La manifesta incapacitat del Borbó per governar havia impulsat una conspiració de gran volada que pretenia liquidar la guerra de Successió amb la salomònica repartició de les Espanyes. La corona castellano-lleonesa per al duc d'Orleans –parent del Borbó– i la corona catalano-aragonesa per a Carles d'Habsburg –el pretendent–. Villarroel, des de Madrid, va participar destacadament en aquesta conspiració –probablement com a agent d'Habsburg– i quan va ser descoberta va haver de refugiar-se a Barcelona. Quan els aliats i el mateix Habsburg van abandonar els catalans a la seva sort, la Junta de Braços el va nomenar general comandant de l'exèrcit de Catalunya (1713-1714).