Tal dia com avui de l’any 1808, fa 216 anys, a Madrid; es produïa una rebel·lió generalitzada contra el poder, en aquell moment representat pel Consejo de Castilla —presidit per Pedro Alcántara Álvarez de Toledo— i l’exèrcit espanyol —comandat, de facto, pel general Gregorio García de la Cuesta—; per la seva inacció contra la presència de l’exèrcit francès a la capital espanyola. L’exèrcit napoleònic, comandat pel general Joachim Murat, era a Madrid en virtut del Tractat de Fointanebleau, que havien signat les cancelleries espanyola i francesa el 27 d’octubre de 1807, amb l’objectiu d’envair conjuntament Portugal i repartir-se el seu territori.

Des del cop d’estat anomenat Motí d’Aranjuez (19 de març de 1808), promogut per les classes més reaccionàries de la cort de Madrid, i que s’havia saldat amb el destronament i desterrament de Carles IV i la coronació del seu fill Ferran VII; la monarquia espanyola vivia en un clima de desgovern. Aquest caos preocupava, especialment, els impulsors d’aquell cop d’estat, que no veien complertes les seves expectatives, i s’intensificaria a partir del 10 d’abril, quan Ferran VII i el seu entorn més immediat abandonaven la capital espanyola per reunir-se amb el rei deposat Carles IV i amb l’emperador francès Napoleó a Baiona (País Basc francès).

En aquell context de buit de poder, l'oligarquia latifundista cortesana (el nucli del cop d’estat d’Aranjuez) va fabricar el fals missatge que Napoleó havia segrestat la família reial espanyola per usurpar-los la corona i convertir el regne espanyol en una possessió francesa. Aquell missatge, difós pels rectors parroquials i pels lacais d’aquelles famílies cortesanes, desembocaria en una rebel·lió popular contra l’exèrcit francès que, prèviament, s’havia aquarterat pacíficament a la ciutat. L’exèrcit francès, en sentir-se agredit, va reaccionar sortint als carrers i atacant les concentracions tumultuàries.

Les classes populars madrilenyes, desorganitzades i mal armades, van ser víctimes d’una brutal repressió. Van morir més de sis-centes persones del grup dels rebels: unes cinc-centes en els combats als carrers i unes cent vint detingudes i afusellades. Durant aquella violenta jornada, tant el president i els  ministres del Consejo de Castilla com la immensa majoria d’oficials de l’exèrcit espanyol, van donar suport a la repressió militar francesa. L’endemà, quan Murat va ordenar l’obertura d’una investigació per saber qui hi havia al darrere d’aquella rebel·lió, el president Álvarez de Toledo i alguns caps militars espanyols van fugir de Madrid.

Només quatre dies després (6 de maig de 1808); Ferran VII li venia la corona espanyola a Napoleó; a canvi d’una pensió anual i vitalícia de quatre milions de francs (l’origen del “bolsillo secreto”, el fons opac dels Borbons espanyols del segle XIX); de la corona del regne d’Etrúria (el ducat independent de Toscana, convertit en un estat satèl·lit de França); i del compromís de trobar-li una esposa de sang reial.