Tal dia com avui de l’any 1581, fa 443 anys, a la Haia (comtat d’Holanda), els representants polítics dels comtats de Flandes, Brabant, Gelderland, Zutphen, Holanda, Zelanda, Frísia, Malines i Utrecht, signaven l’Acta d’Abjuració, que proclamava el trencament de qualsevol vincle polític entre aquests territoris i el rei hispànic Felip II. L’Acta d’Abjuració seria la declaració formal d’independència de les províncies de la meitat nord dels Països Baixos, i representaria el punt de no retorn en la crisi que havia esclatat el 1566.

Aquella escalada de tensió estava produïda per un xoc ideològic. Mentre que les classes mercantils i menestrals dels Països Baixos (les més riques de l’edifici polític hispànic) defensaven la llibertat de culte i de comerç com a pilar fonamental del seu desenvolupament polític, social i econòmic, la monarquia hispànica ho interpretava com un desafiament a l’autoritat del seu règim. A tot això, s'hi sumava l’espoli tributari permanent que la monarquia hispànica perpetrava sobre l’economia i la societat dels Països Baixos.

Els Països Baixos formaven part de l’edifici polític hispànic des del 1518, quan Carles de Gant havia reunit part de la seva herència paterna (el ducat de Borgonya i els Països Baixos) i la seva herència materna (els estats peninsulars de la monarquia catòlica). Però la relació entre els Països Baixos i el poder central hispànic sempre havia estat molt tensa. Les classes mercantils i menestrals dels Països Baixos havien derivat cap al protestantisme, i la monarquia hispànica hi havia respost amb una terrible onada de repressió.

Des de l’inici de la crisi (1566), s’havien produït fets molt greus, que alimentaven constantment el conflicte: la implantació de l’organisme repressiu hispànic del Tribunal de los Tumultos (1567), impulsat pel duc d’Alba, que va provocar la mort de 1.000 persones i la ruïna i l’exili de més de 10.000; el saqueig hispànic d’Anvers (1576), que s’havia saldat amb 10.000 morts civils; o l’execució —pel pretès delicte de traïció— d’Egmont i de Horn, dos dirigents de les províncies del sud que havien fet tasques de mitjancers entre les dues parts en conflicte.

Els representants polítics signants de l’Acta d’Abjuració van nomenar nou sobirà del país Francesc de França (germà petit del rei Enric III de França). Però no el van coronar rei, sinó que el van proclamar príncep (home principal) i va quedar establert que serviria el seu poble i en respectaria les lleis, i que, en cas contrari, seria destituït, com ho havia estat el rei hispànic Felip II. Francesc va prendre possessió del càrrec (1582), però posteriorment va intentar trencar l’acord i esdevenir un monarca absolutista. Va ser derrotat per les armes i acomiadat l’any següent (1583).