Tal dia com avui de l’any 1939, fa 86 anys, i en el context de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), les tropes rebels franquistes ocupaven la ciutat de Tarragona. En aquell moment, la ciutat estava semienderrocada (havia estat salvatgement bombardejada per les aviacions italiana i alemanya i havia perdut més de la tercera part del seu parc immobiliari) i semiabandonada (molts dels seus habitants havien iniciat el camí de l’exili o s’havien refugiat en masos dels voltants). Però, per als rebels, aquella ocupació tenia un gran valor simbòlic. Tarragona no era simplement una capital de província més que afegien a la seva sinistra llista d’ocupacions.

Tarragona era, d'ençà del segle XII, seu arquebisbal (ja ho havia estat durant l’època romanovisigòtica) i era, també, seu primada (capital eclesiàstica de la Corona catalanoaragonesa). Tot seguit a l’ocupació, van ordenar la celebració d’una missa de campanya, que era un acte habitual cada cop que guanyaven una plaça important. Generalment, aquestes "misses de campanya" se celebraven en espais públics de grans dimensions i hi reunien l’exèrcit ocupant i la població civil, que, voluntàriament o forçosament, hi acudia i es barrejava amb els uniformats. La fotografia d’aquells actes era un element bàsic de la propaganda del bàndol rebel franquista.

A Tarragona, seu primada (havia conservat aquesta categoria malgrat la unió dinàstica dels Reis Catòlics —1489— i l’ocupació borbònica de Catalunya —1714—), van decidir que la missa de campanya se celebraria a la catedral. L’endemà al matí, els soldats es van desplegar pels carrers de la part històrica i, a punta de baioneta, van treure les famílies de casa seva i les van obligar a anar a la catedral. Però qui havia d’oficiar aquella missa no hi era. L’arquebisbe-cardenal Vidal i Barraquer, amenaçat de mort pels anarquistes, havia estat evacuat del país per ordre del president Companys. I el bisbe auxiliar Borràs havia estat assassinat pels anarquistes.

Els comandaments franquistes van decidir que aquella missa l'oficiaria el seu capellà castrense, un tètric personatge de Salamanca anomenat José Artero, que, en pujar a la trona, amb el temple ple de gom a gom i amb la feligresia atemorida, va proclamar "Perros catalanes, no merecéis el sol que os alumbra". Les noves autoritats franquistes van mirar cap a una altra banda. Mai ningú no el va obligar a rectificar i mai ningú no va demanar disculpes. I quan, un temps més tard, els dirigents carlins catalans li van demanar explicacions, es va justificar dient que aquella proclama era "fruto de la euforia del momento, que me calentó la boca".