Tal dia com avui de l’any 1588, fa 436 anys, al davant de les costes de Plymouth (Anglaterra), es produïa la primera batalla entre l’Armada Invencible hispànica —formada per 137 naus— i la marina anglesa —formada per 70 naus—. Aquell primer enfrontament se saldaria amb una victòria anglesa. Els anglesos van capturar dos importants vaixells de l’estol hispànic (els galions Nuestra Señora del Rosario i San Salvador, de la “flota andaluza”, que transportaven les reserves d’aliments i de munició del comboi), i van posar en fugida la resta de les naus de Felip II. En canvi, els hispànics no van ser capaços de provocar cap dany a l’estol anglès.
L’estol hispànic que s’havia presentat davant de les costes de Plymouth havia arribat molt escorat. La galerna (una forta tempesta pròpia de l’Atlàntic durant els mesos d’estiu) havia dispersat el comboi i els havia desviat de la ruta. L’almirall hispànic, el duc de Medina Sidonia, després de reagrupar l’estol al davant de les costes de Cornualla, havia ordenat virar cap a l’est, rumb al canal de la Mànega, en direcció al port de Calais, per a reunir-se amb les tropes hispàniques a Flandes, i, aparentment, no tenia intenció d’entrar en combat. Però els anglesos els havien descobert i els fars de la costa assenyalaven, contínuament, la posició dels hispànics.
Contra el que explica la historiografia espanyola, en aquell primer combat, les condicions meteorològiques eren clarament desfavorables als anglesos. La galerna i la marea alta dificultaven la sortida a la mar de l’estol anglès. Però la perícia dels comandaments anglesos ho va fer possible. Segons la tradició, quan Francis Drake, almirall de la marina anglesa, va ser informat de la presència hispànica, estava jugant una partida a bitlles i va proclamar “tenim temps d’acabar la partida, després anirem a vèncer els espanyols”. L’estol anglès va fer servir barques de rems per a remolcar les naus de combat a la mar, i va obligar els hispànics a fugir a la desbandada.