Tal dia com avui de l’any 818, fa 1.207 anys, al raval de Saqunda, a Córdoba (llavors capital de l’emirat d’al-Àndalus), esclatava una revolta popular organitzada contra el poder, que duraria diversos dies i que se saldaria amb la mort de centenars de revoltats i la destrucció del seu barri. El raval de Saqunda, situat sobre un meandre del riu Guadalquivir i a l’areny oposat a la Medina, estava poblat per artesans, mercaders i funcionaris d’ètnia indígena: hispans que s’havien islamitzat després de la conquesta àrab (711), però que conservaven la llengua romànica (el llatí vulgar de la zona) i la identitat de grup autòctona (una consciència d’origen diferenciat).

El raval de Saqunda, a diferència de la Medina, estava disposat sobre el terreny en carrers traçats de manera rectilínia, paral·lels i perpendiculars, que formaven illes regulars quadrades. Aquest traçat era una herència de la tradició urbanística romana, que, amb la caiguda i fragmentació de l’estat romà (segle V) i l’establiment de les noves realitats visigòtica (segles V-VIII) i àrab (a partir del VIII), no tan sols no havia desaparegut, sinó que s’havia reforçat com un element d’identitat de grup. D’altra banda, el Gran Soc no era a l’interior de la Medina, com en la majoria de les ciutats musulmanes, sinó que era en un extrem del raval de Saqunda.

L’espoleta que va fer esclatar aquella revolta va ser el brutal increment de la tributació, que l’emirat, amb el pretext de sostenir l’exèrcit que combatia la pressió carolíngia a la vall de l’Ebre i astur-lleonesa a la vall del Duero, gravava sobre les classes artesanes i comerciants urbanes. Però, en realitat, aquella revolta obeïa al descontentament de la majoria indígena islamitzada —el corpus majoritari de la societat andalusina—, que, malgrat la seva conversió a la nova religió dominant, havia quedat relegada a la base de la piràmide social, per darrere dels mateixos àrabs (les noves elits) i dels berbers (beneficiaris de les confiscacions a la resistència visigòtica).

La revolta es va estendre per tots els ravals de la ciutat (poblats per la societat indígena) i va estar a punt de provocar la caiguda de l’emirat. Però la sanguinària reacció de l’emir Al-Hàkam I i del seu exèrcit va impedir als revoltats culminar el seu objectiu. La posterior repressió es va perllongar durant setmanes i el raval va ser literalment arrasat i mai no va ser recuperat. La població que va sobreviure a aquella brutal repressió va prendre dos camins. Els cristians que conservaven la seva fe es van refugiar als comtats carolingis catalans i al regne de Lleó. I els musulmans van emigrar fins a l’illa de Creta, la van passar a dominar i hi van crear un emirat independent.