Tal dia com avui de l’any 1699, fa 325 anys, a Barcelona, el Dietari de la Generalitat consignava que els diputats i oïdors d’aquest organisme havien enviat una ambaixada al palau del virrei, per entrevistar-se amb Jordi de Hessen-Darmstadt, que des del 1698 exercia les funcions de representació de la monarquia hispànica a Catalunya, per nomenament del rei Carles II. Segons l’anotació del Dietari, l’ambaixada li volia agrair la seva gestió davant el rei que havia consistit a informar favorablement dels insaculats (els candidats) a la renovació de càrrecs de la Generalitat. Aquest fet es va produir en un context prebèlic que anticipava la guerra de Successió hispànica (1701-1715) i formava part d’una estratègia política, i era totalment inèdit.

Quan es va produir aquest fet, el rei Carles II (que acabaria sent el darrer monarca hispànic de la nissaga Habsburg) ja estava molt malalt. Malgrat que havia estat casat en dues ocasions, no havia aconseguit engendrar descendència, i la cort de Madrid era un niu d’intrigues. El cardenal Portocarrero (arquebisbe primat de Toledo) havia impulsat un potent partit proborbònic format, principalment, per l’aristocràcia latifundista castellanolleonesa. En canvi, a Barcelona, el príncep Jordi, vinculat als Habsburg vienesos, des del 1693, com a general de l’exèrcit imperial, i introduït a l’aparell de governació hispànic per Leopold I d’Àustria, treballava discretament per a contrarestar les maniobres proborbòniques ordenades des de Versalles.

Els Borbons, des que eren al tron de França (1589), havien maniobrat per liquidar les institucions de govern dels diferents territoris del regne, buscant la destrucció del sistema foral i la concentració del poder en la figura del rei. I aquest va ser l’argument que va utilitzar la cancelleria vienesa per buscar suports dins l’edifici polític hispànic. Aquest seria el paper del príncep Jordi, que el 1701, després de la mort de Carles II i la coronació de Felip V, va articular l’oposició clandestina al règim borbònic. No obstant això, les primeres friccions entre les institucions catalanes i el nou règim borbònic es produirien per una qüestió econòmica: la prohibició de comerç amb Anglaterra i els Països Baixos, els principals clients de Catalunya (afer Jager, 1702-1704).