Tal dia com avui de l’any 1027, fa 997 anys, a Alpont (llavors districte andalusí Al-Xarq i actualment a la comarca valenciana dels Serrans), Hišām ben Muhammad (germà petit del difunt califa Abd-al-Rahman IV i besnet d’Abd-al-Rahman III, primer califa de Córdoba), era proclamat califa d’al-Àndalus (màxima autoritat política, militar i religiosa andalusina), amb capital a Córdoba. En aquell moment, el califat abastava els dos terços de la superfície de la península Ibèrica (des de Balaguer, Osca i Tudela, fins a l’extrem sud), i concentrava totes les grans ciutats del territori peninsular (Saragossa, Lleida, Tortosa, València, Múrcia, Almeria, Granada, Sevilla, Badajoz, Lisboa, i la capital, Còrdova).

En el moment en què es va produir aquella proclamació, el califat andalusí estava immers en una profunda crisi política, causada per les rivalitats entre els diversos partits de la cort califal. Des de la mort d’Almansor, el general i canceller cordovès que, amb Subh (la vídua del califa Al Hakam II i coneguda amb el sobrenom de “la basca” pel seu origen) havien dirigit el califat amb mà de ferro (desapareguts al tombant de l’any 1000), el poder andalusí havia estat en permanent discussió entre els poderosos eunucs (alts funcionaris califals d’origen eslau), i les també poderoses tribus berbers (descendents de la infanteria àrab en temps de la conquesta —segle VIII—) i muladís (descendents d’indígenes hispanoromans arabitzats i islamitzats).

Hišām representava l’opció legitimista, sostinguda pels alts funcionaris i els poderosos comerciants d’origen àrab que havien acompanyat els Omeies en el seu exili des de Damasc fins a Còrdova i en la proclamació de la independència andalusina (segle VIII). Però la posició política de Hišām III sempre va ser molt feble. Tan sols quatre anys més tard (1031) va ser derrocat per un cop d’estat que va precipitar la fi del califat. Hišām III va haver de fugir de Córdoba i el territori d’al-Àndalus es va fragmentar en diverses taifes independents. Hišām III, darrer califa andalusí, es va refugiar a Lleida, on sembla que ja hi havia viscut anteriorment, on tenia partidaris que li donaven suport, i on acabaria morint cinc anys més tard (1036).