Tal dia com avui de l’any 1790, fa 229 anys, entrava en vigor a França la nova llei de reordenació del territori, que havia estat votada i aprovada l’any anterior pels Estats Generals —l’equivalent del Parlament. Contra l’opinió més generalitzada, aquella llei encara va ser promulgada i signada pel rei Lluís XVI, l’autoritat del qual en aquells moments ja estava molt fiscalitzada per l’estament burgés revolucionari. El rei no seria guillotinat —proclamació de la República— fins quasi tres més anys més tard. La llei de reordenació del territori francès liquidava totalment la vella divisió administrativa d’arrel medieval —les províncies— i dividia França en 83 departaments d’una extensió semblant, que serien batejats amb el nom d’un accident geogràfic destacat.

En aquest estat de coses, els comtats nord-catalans del Rosselló i de Cerdanya, que la monarquia hispànica havia transferit al domini francès com a conseqüència de la signatura del Tractat dels Pirineus i que entre 1659 i 1790 l’administració francesa havia anomenat “province du Roussillon”, passaven a anomenar-se “département des Pyrénées Orientales”. Aquell canvi de denominació també va comportar una lleugera modificació dels límits de la província: la comarca de la Fenolleda, de llengua i cultura occitana, va ser transferida de la “province de Languedoc”, amb capital a Montpeller, al “département des Pyrénées Orientales”, que mantenia Perpinyà com a centre polític territorial, i la separava del Perapertusès, comarca amb la qual durant segles havia format una unitat cultural.

També la màxima figura política de la província, fins llavors el governador general o intendant, va ser reemplaçada per un nou càrrec: el prefecte. Mentre que el primer havia estat el representant de la corona francesa al territori, amb unes àmplies atribucions que no es diferenciaven de les que tenia la mateixa figura política a les colònies d’ultramar, el nou prefecte era un simple buròcrata responsable de l’aplicació fil per randa  de les polítiques del poder central. A partir d’aquella departamentalització, el procés de francesització als territoris de llengua i cultura no francesa —més del 50% del territori— es va intensificar. No obstant això, el francès, que el 1790 era una llengua desconeguda per la immensa majoria de la societat nord-catalana, trigaria un segle i mig a imposar-se.

Imatge: Mapa del departament dels Pirineus Orientals (1852) / Biblioteca Nacional de França