Tal dia com avui de l’any 1612, fa 413 anys, a Madrid; el rei hispànic Felip III signava un “privilegi” que volia regular l’activitat taurina a totes les ciutats i viles dels seus dominis. Aquest “privilegi” era una concessió del monopoli per a l’organització de corregudes de bous i es va concebre com una font addicional d’ingressos per a les arques de la corona: es venia a un particular per una important quantitat de diners. El primer que va comprar aquest “privilegi” va ser el negociant valencià d’origen napolità Ascani Manchino, que va obtenir el monopoli de l’organització de corregudes de bous a València cap-i-casal per un període de “tres vidas”.
Posteriorment, els hereus de Manchino es vendrien el “privilegi” abans de la seva expiració i aquest monopoli l’exercirien, consecutivament, el castellà Felipe de Salas —canceller de Felip III i membre de Consell d’Índies— i el francès Martín de la Bayrón. Aquest monopoli impulsaria els calendaris de temporades regulars que, durant el posterior segle XVIII, derivaria en la construcció dels primers cossos taurins fixos. El primer de la península Ibèrica seria el de Béjar, a l’antic regne de Lleó (1711). Tot i això, la primera plaça fixa del País Valencià no es construiria fins passats més de dos segles del “privilegi” dels Manchino: seria la de Bocairent (1843).
Després de la Guerra de Successió (1701-1714/15), l’aristocràcia borbònica abandonaria les places de bous perquè ho considerava un espectacle bàrbar i cruel. Els bous quedarien relegats a la categoria d’espectacle popular i seria llavors quan sorgiria el toreig, en els seus dos corrents: la basconavarresa (que es basava en els retalls i en els salts) i l’andalusa (que utilitzava la capa per a enganyar el bou). Barcelona construiria —amb fusta— la seva primera plaça fixa a la Barceloneta (1802), amb capacitat per a 14.000 espectadors; que serviria de base per a la posterior construcció de la plaça del Toril, edificada amb maó, pedra i fusta (1834).