Tal dia com avui de l’any 1238, fa 786 anys, els reis Jaume I i la seva esposa Violant d’Hongria prenien possessió de la ciutat de Balànsiya, que a partir d’aquell moment s’anomenaria València (recuperació i adaptació de la forma llatina Valéntia). Aquella presa de possessió era la culminació d’una empresa militar iniciada nou anys abans (1229) amb la conquesta de Morella (la primera plaça valenciana que passava a formar part de la Corona catalanoaragonesa). El 22 de setembre anterior, Zayyan ibn Mardanix, darrer governant àrab de Balànsiya i descendent el "Rei Llop" (emir de Xarq-al-Àndalus, el llevant peninsular entre Amposta i Almeria, al segle XI), havia acceptat iniciar les negociacions de capitulació.

La reina Violant havia tingut un paper fonamental en aquelles negociacions. Quan es va assolir l’acord definitiu (28 de setembre), la reina va imposar la condició que els àrabs de Balànsiya enarborarien la senyera reial quadribarrada (el Penó de la Conquesta) com a senyal de rendició. El dia 9 d’octubre, el mateix dia que entraven els reis Jaume i Violant, també ho feia el clergue aragonès Pere d’Albalat, arquebisbe de Tarragona i, com a tal, màxima autoritat eclesiàstica de la Corona catalanoaragonesa, i el clergue català Berenguer de Castellbisbal, bisbe de Girona, que passava a ser el primer bisbe de València des de l’ocupació àrab (714). Albalat i Castellbisbal van consagrar la mesquita com a església i la van convertir en catedral de la diòcesi valentina.

Aquest fet va ser molt important, perquè Rodrigo Jiménez de Rada, arquebisbe de Toledo i màxima autoritat eclesiàstica de la Corona castellanolleonesa, pretenia que la nova diòcesi valentina restés sota l’autoritat del metropolità toledà. Rada argumentava que, en temps de l’efímer domini del Cid (1092-1102), l’arquebisbe toledà del moment havia nomenat un bisbe a València, que havia estat el francès Jeroni de Perigord. Però, en realitat, el que pretenia Rada era vincular eclesiàsticament València amb Castella, com el primer pas per a una futura annexió. Amb la ràpida i decidida intervenció d’Albalat i Castellbisbal, l’Església valenciana va quedar vinculada a l’arxidiòcesi de Tarragona i al món eclesiàstic catalanoaragonès.