Tal dia com avui de l’any 1072, fa 953 anys, el normand d’ascendència vikinga Robert Altavila, duc independent de Pulla i Calàbria, entrava a Palerm, la capital històrica de Sicília, i expulsava les oligarquies àrabs que dominaven la ciutat des que el 1053 s’havien independitzat dels emirs de Sicília —de la nissaga tunisiana dels Kaib, que governaven l’illa des de Catània—. D’aquesta manera es completava l’ocupació normanda de Sicília, que passava a formar part, completament, del ducat independent de Pulla i Calàbria. Els àrabs havien dominat la ciutat durant 245 anys (827-1072) i van deixar un important patrimoni arquitectònic, que seria reformat i adaptat a la cultura europea i cristiana pel nou poder normand.

Robert seria el pare de Mafalda de Pulla-Calàbria, la princesa normanda d’ascendència vikinga —per banda paterna— i germànica —per banda materna— que va ser casada amb Ramon Berenguer II, comte independent de Barcelona i conegut com "el Cap d’Estopes", per la seva llarga i espessa cabellera rossa. Aquell matrimoni va ser impulsat pel papa Gregori VII, en la pràctica habitual de la cancelleria vaticana de reforçar els vincles entre els petits dominis independents de la Mediterrània occidental que es desenvolupaven sota la protecció del Pontificat. Tant el ducat independent de Pulla-Calàbria com el comtat independent de Barcelona formaven part d’aquests estats que gravitaven en l’òrbita política del Pontificat.

Aquest va ser el primer vincle polític efectiu entre Catalunya i Sicília. El fill de Mafalda i del Cap d’Estopes seria Ramon Berenguer III, comte independent de Barcelona i cosí germà de Simó I, duc independent de Pulla-Calàbria-Sicília. Aquesta relació es desenvoluparia en paral·lel però amb freqüents enllaços, fins que, passats 190 anys, l’infant Pere —fill del rei Jaume I i hereu al tron catalanoaragonès— va ser casat amb la infanta Constança —filla del rei Manfred I de Sicília i hereva al tron sicilià— (1262). El posterior assassinat de Manfred a mans de l’usurpador Anjou (1266) obligaria Pere i Constança a intervenir militarment (1285) en la primera gran operació en què participen els almogàvers per a restablir la legitimitat al tron de Palerm.

A partir d’aquell moment, Catalunya i Sicília farien juntes el camí de la història durant 428 anys. Durant algunes etapes, governades per reis de la mateixa família (del Casal de Barcelona) o amb un sol sobirà que s’asseia a tots dos trons, o —a partir de la unió dinàstica de Ferran i Isabel— formant part de l’edifici polític hispànic. Aquesta relació va finir el 1713, a les acaballes de la Guerra de Successió hispànica, quan Felip V —el primer Borbó de Madrid— la va lliurar als austríacs (Tractat d’Utrecht) a canvi que Carles d’Habsburg —el candidat dels catalans per governar la monarquia hispànica— es retirés del conflicte, renunciés al tron de les Espanyes i abandonés els catalans a la seva sort.