Tal dia com avui de l’any 105 aC, fa 2.129 anys, es lliurava la Batalla d’Arausio, que va enfrontar les legions de Roma contra un exèrcit germànic format per les tribus dels ambrons, dels cimbris i dels teutons. Aquella batalla es va lliurar a l’actual ciutat d’Aurenja (Provença-França) i es va saldar amb la derrota dels romans, que van perdre 100.000 efectius (entre combatents, auxiliars i familiars). La derrota d’Arausio seria la més mortífera de la història de Roma, i superaria el màxim saldo de pèrdues, que, fins aleshores, ostentava la Batalla de Canes (216 aC), on l’exèrcit cartaginès del general Anníbal havia massacrat cinc legions romanes (60.000 soldats).

La batalla d’Arausio va ser el punt culminant d’una crisi que s’havia iniciat sis anys abans (111 aC), quan tres tribus germàniques (els ambrons, els cimbris i els teutons) havien iniciat un desplaçament massiu i conjunt cap a la Mediterrània (s’estima que devia ser d’unes 500.000 persones) a la recerca de terres de conreu i de pastura. Aquesta migració, inicialment pacífica, havia seguit el curs del riu Roine fins a la seva vall baixa (província romana de la Gàl·lia Narbonesa) i, malgrat que havien intentat obtenir un acord amb Roma per a ocupar aquell territori (108 aC), les negatives del Senat havien convertit aquell fenomen en un gran focus de tensió.

El 105 aC el Senat romà va enviar dos exèrcits consulars (vuit legions, és a dir, uns 96.000 soldats i uns 10.000 auxiliars), dirigits, respectivament, per Cneu Mali Màxim i Quint Servili Cepió, amb el propòsit d’expulsar els germànics. Però la pèssima relació personal entre tots dos generals romans i els seus errors estratègics van convertir aquella campanya en un gran desastre. Els romans van travessar els Alps per la cornisa mediterrània i van acampar a la riba oriental del Roine, sense pensar que si els germànics els atacaven per l’est, quedarien atrapats entre la línia de xoc i el riu, amb una possibilitat de maniobra mínima.

Els germànics, dirigits pels seus comandants Bolorix i Teutobod, van atacar els romans per l’est i els van embotir, dins dels seus propis campaments (els exèrcits de Màxim i de Cepió estaven dividits en dos cossos), entre la línia de xoc i el riu. Segons les fonts romanes, les legions van reaccionar tard i malament, per la divisió de forces (per l’enfrontament personal entre tots dos generals) i per la impossibilitat de maniobrar en un espai tan limitat. Les legions van ser massacrades, i quan la batalla ja s’havia inclinat cap al bàndol germànic, es va produir una desbandada romana cap al riu i molts legionaris, com que no sabien nedar, van morir ofegats.

Els germànics també van arrasar el campament, fet que va causar la mort de milers d’auxiliars (personal d’oficis diversos que donava servei a les legions, com fusters, ferrers, cuireters, sabaters, prostitutes, etc.). També, segons les fonts coetànies romanes, les famílies dels legionaris (en aquella època els soldats es desplaçaven a les campanyes militars amb la seva prole) van morir o van restar totalment desemparades. Els supervivents, totalment abandonats, van intentar tornar a la península Itàlica desfent el camí per on havien vingut amb les legions. Però la majoria van morir pel camí durant l’hivern que va seguir la derrota, sense haver aconseguit el seu objectiu.