Tal dia com avui de l’any 1758, fa 266 anys, a Fort Carrillon (llavors colònia francesa del Quebec), es lliurava la batalla més mortífera de la guerra franco-india (1754-1763) i la més sagnant d’un conflicte entre potències europees a Nord-amèrica. Aquella guerra va enfrontar les dues principals potències europees del moment (França i Gran Bretanya) pel control de les colònies de la costa atlàntica i de les planúries orientals d’Amèrica del Nord i, només en aquella batalla, es van produir 2.400 baixes (400 al bàndol francès i 2.000 al bàndol britànic). Actualment, aquell indret s’anomena Fort Ticonderoga i està situat a l’estat nord-americà de Nova York, a 300 quilòmetres al nord de la “gran poma” i a 200 al sud de Montreal (Quebec).

L’exèrcit francès era dirigit pel general llenguadocià Lluís Josep de Montcalm (Nimes, 1712 – el Quebec, 1759) i el seu camp de batalla estava format per una reunió de soldats regulars, de milicians quebequesos i de mercenaris indígenes. Entre els soldats regulars hi havia el regiment Royal-Catalan, inicialment anomenat Royal-Mazzarino. Aquest regiment havia estat creat el 1652 pel cardenal Mazzarino (ministre plenipotenciari de França), durant la darrera fase de la guerra de Separació de Catalunya (1652-1659) i havia estat format per oficials i soldats catalans que lluitaven contra la monarquia hispànica. A inicis de la guerra Franco-India (1754), el regiment —dirigit per Montcalm— havia estat desplaçat al Quebec.

Posteriorment a la conclusió de la guerra catalana, els oficials del regiment procedirien de diversos indrets de la monarquia francesa, però la tropa sempre va estar formada, exclusivament, per soldats de la Catalunya Nord. Per aquest motiu, a finals del segle XVIII seria rebatejat com a “Royal-Roussillon”. A les campes de Fort Carrillon, es va donar la curiosa circumstància que es van enfrontar els regiments catalans de l’exèrcit francès contra els regiments escocesos de l’exèrcit britànic. Malgrat la desproporció dels dos bàndols en combat (4.000 francesos i 16.000 britànics), el resultat de la batalla es va inclinar a favor de Montcalm i els seus catalans, en bona part gràcies a la destresa militar del general llenguadocià.

Poc després d’aquella batalla, el general Montcalm pronosticaria que si França perdia aquella guerra (com acabaria sent), les colònies britàniques de Nord-amèrica no trigarien a independitzar-se (com també seria), perquè els criolls ja no necessitarien la presència militar de la metròpoli per defensar-se d’una amenaça externa (en aquest cas la francesa). Montcalm va morir en combat l’any següent (1759), a les acaballes de la guerra franco-índia que s’acabaria inclinant a favor dels britànics. I una de les primeres batalles de la Guerra d’Independència de Nord-amèrica es produiria setze anys més tard (1775), precisament al mateix indret que la de Fort Carrillon, que en aquell moment era una fortalesa militar britànica i s’anomenava Fort Ticonderoga.