Tal dia com avui de l’any 1648, fa 376 anys, a Münster (llavors principat independent de Westfàlia, que formava part del Sacre Imperi Romanogermànic), les potències que havien combatut en la que, posteriorment, seria anomenada Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), signaven la pau i posaven fi a un conflicte que, pel seu abast, molts historiadors consideren la veritable Primera Guerra Mundial. També aquell conflicte va ser una “matrioixca” bèl·lica. Dins d'aquest conflicte s'hi van lliurar dues guerres d’abast més local, però terriblement sagnants: la Guerra dels Vuitanta Anys (1568-1648) i la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/1659), que van enfrontar, respectivament, els neerlandesos i els catalans contra la monarquia hispànica.

En aquell conflicte, el continent europeu s’havia dividit en dos blocs. Per una banda, el bloc Habsburg o hispànic, format per la monarquia hispànica (excepte Catalunya, que s’havia independitzat el 1640) i la majoria dels principats independents del Sacre Imperi Romanogermànic. I per una altra, una coalició de potències emergents, liderada per França, Anglaterra i els Països Baixos, i de la qual formava part Catalunya, com a aliada de la monarquia francesa. Aquella pau va significar el principi de la fi del lideratge hispànic en el concert internacional. Només onze anys més tard, amb la Pau dels Pirineus (1659), la monarquia francesa rellevava la hispànica en el lideratge continental i mundial.

Durant aquella llarga guerra, les parts en conflicte van arribar a mobilitzar més d’un milió d’homes. Aquell esforç bèl·lic va estar a punt de provocar la caiguda del règim borbònic francès, durant la rebel·lió popular de les Jacqueries (1643), liderada per Jan Petit, personatge que ha transcendit en la història com a protagonista d’una cançó infantil  Aquella pau consagrava un nou equilibri a Europa, que seria vàlid fins a l’esclat de la Guerra de Successió hispànica (1701). Aquell nou escenari estaria marcat per l’ascens de la nissaga Borbó —que després del conflicte dels Trenta Anys, esdevenia la casa reial més poderosa d’Europa i del món— i el descens de la nissaga Habsburg —que, el 1701, seria substituïda al tron de Madrid pels seus principals rivals—.