Tal dia com avui de l’any 1640, fa 384 anys, Francesc de Tamarit, conseller-protector de la Generalitat de Catalunya, arribava a Barcelona al capdavant dels regiments catalans que havien combatut i derrotat els francesos a Salses (6 de gener del 1640). En aquell moment, el conseller-protector era una de les tres personalitats que formaven el govern de Catalunya. El conseller elegit pel braç eclesiàstic exercia el càrrec de president de la Generalitat, el conseller-protector era la màxima autoritat policial i militar del país, i el conseller reial o de les ciutats feia les funcions de tresorer. Aquests càrrecs eren de periodicitat triennal i, en el cas del conseller-protector, la seva figura política estava inspirada en la del lord-protector d’Anglaterra.

En aquell moment, Tamarit era el polític més ben valorat per la societat catalana. Fins i tot, més que el president Pau Claris, que no adquiriria un protagonisme destacat fins després del Corpus de Sang (7 de juny del 1640), que marcava l’inici de la Revolució dels Segadors i de la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59). Tamarit s’havia oposat a les lleves forçoses de catalans que havia ordenat la monarquia hispànica (en guerra amb França des del 1635 per a dirimir el nou lideratge continental i mundial) i, únicament, havia acceptat col·laborar en aquella operació quan, en virtut del princep namque (usatge número 68 de les Constitucions de Catalunya), s’havia garantit que els catalans no combatrien fora del seu país.

El setge català sobre Salses (novembre 1639 - gener 1640) venia motivat per uns fets ocorreguts uns mesos abans. El 19 de juliol del 1639, la guarnició hispànica del castell de Salses (que formava part dels Tercios que robaven, agredien, violaven i assassinaven impunement la població civil catalana desarmada), en veure l’exèrcit francès que avançava, havien abandonat la posició a negra nit, a la desbandada i sense disparar ni un sol tret. Aquella fortalesa de Salses tenia una gran importància estratègica, perquè era la porta d’entrada a Catalunya des del Llenguadoc. Per aquest motiu, la victòria de Tamarit, que amb civils catalans armats havia foragitat els francesos, va tenir tanta importància.

Setmanes després de l’arribada de Tamarit a Barcelona, l’aparell hispànic a Catalunya, recelós de l’estima que el poble sentia pel conseller-protector, el va empresonar amb el pretext que estava conspirant per a separar Catalunya de l’edifici polític hispànic (la monarquia composta hispànica). Tamarit va ser empresonat el 18 de març del 1640, però el 22 de maig el poble de Barcelona va envoltar la presó i el virrei Dalmau de Queralt (que acabaria assassinat la diada del Corpus de Sang en un crim de falsa bandera), va témer un avalot general i en va ordenar l'alliberament. Tamarit tindria un paper fonamental en els fets dels mesos successius, que culminarien amb la desfeta hispànica en mans de l’aliança catalanofrancesa a Montjuïc (26 de gener del 1641).