Tal dia com avui, fa 39 anys, arribava a Barcelona des de l'exili el president de la Generalitat, Josep Tarradellas i Joan. Al vespre feia acte de presència al balcó de Palau, i davant una immensa gernació que omplia la plaça de Sant Jaume i els carrers adjacents, pronunciava una frase que ha quedat en els annals de la història de Catalunya. I que ha quedat, també, gravada en la memòria col·lectiva de milions de persones que –allà mateix o per televisió– seguien el moment històric: “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. Una frase que va repetir per afegir tot seguit: “Jo també vull l'Estatut”.
“Ja sóc aquí” va ser una expressió especialment triada pel president Tarradellas per tot el simbolisme que representava. “Ja sóc aquí” resumia en tres paraules el sentiment majoritari de la societat catalana de l'època. La llum de l'albada de la llibertat, que posava fi a una llarga, treballada i angoixosa espera en la tenebrosa nit de la dictadura franquista. “Ja sóc aquí” era, també, el crit de culminació d'una tenaç resistència. Catalunya s'afirmava –novament– com a subjecte polític amb voluntat pròpia. L'Estatut d'Autonomia, el Parlament i la Generalitat. La Carta Magna catalana i les institucions pròpies de govern.
Tarradellas havia estat nomenat president el 1956, quan ja feia anys que s'havia perdut tota esperança en una intervenció –de les forces aliades en la Segona Guerra Mundial– per derrocar el règim franquista. Aquells anys difícils, Tarradellas va tenir la talla d'estadista necessària per continuar l'obra política del Govern català des de l'exili. En unes condicions difícils i precàries, va assumir la responsabilitat històrica que li havia reservat el destí. I la seva figura es convertiria en la baula de continuïtat que havia de legitimar políticament i històricament la recuperació de l'autogovern i de la llibertat.