Tal dia com avui de l’any 356, fa 1.689 anys, l’emperador Constantí II decretava el tancament de tots els temples romans de l’Imperi. Unes dècades abans (313), el cristianisme havia deixat de ser una religió proscrita i perseguida. I poc després (319), l’emperador Constantí I —que havia derogat les lleis que perseguien els seguidors de Jesucrist— es convertia al cristianisme. Per tant, aquella mesura formava part d’un projecte que culminaria seixanta anys després del decret de tolerància de Constantí, durant el regnat de l’emperador Teodosi I (380), que proclamaria el caràcter oficial de la religió cristiana com a culte d’estat a l’Imperi romà.
Durant aquest període intermedi (entre la tolerància, 313, i l’oficialització, 380), i, sobretot, a partir de la conversió de Constantí (319), la religió cristiana va guanyar molts adeptes, sobretot entre les classes oligàrquiques urbanes de l’Imperi. Durant aquesta etapa es produiria la paradoxal situació que les classes privilegiades es convertirien en les primeres comunitats cristianes tolerades i no perseguides; i, en canvi, les classes humils, totalment subordinades al poder polític i econòmic dels poderosos —sobretot les de les zones rurals—, conservarien les religions ancestrals durant segles (no havien sigut, ni tan sols, romanitzats culturalment).
En aquest context, el Temple d’August de Tàrraco es va transformar en una basílica cristiana. En aquell pas hi influiria moltíssim la pressió de les elits urbanes de la ciutat que havien sigut, en part, evangelitzades durant l’època de persecució (segle III), i, massivament, després del decret de tolerància i de la conversió personal de Constantí. Tàrraco era una ciutat profundament romanitzada i tots els processos de canvi que s’operaven a la capital imperial de seguida tenien un reflex en aquella societat. Tot i això, la nova basílica de Tàrraco no es convertiria en catedral (seu de l’arquebisbat) fins a la proclamació del cristianisme com a religió oficial de l’Imperi (380).