Tal dia com avui de l’any 1391, fa 633 anys, una massa incontrolada de gent ensorrava les portes d’accés al call jueu de Perpinyà i es lliurava al saqueig de comerços, obradors i habitatges, i a l’agressió i l’assassinat indiscriminats de totes les persones que es van resistir al pillatge i la destrucció dels seus béns. L’assalt i la destrucció del call de Perpinyà es va produir poc després del saqueig i la massacre dels de Palma (4 d’agost del 1391) i dels de València i Barcelona (5 d’agost del 1391), i s’havia esdevingut per una mena d’efecte contagi a partir d’un focus inicial a la Baixa Andalusia castellanolleonesa (l'actuació d'una turba a Sevilla, el 6 de juny del 1391, inflamada per les diatribes apocalíptiques del religiós Ferran Martínez, ardiaca de la parròquia d’Écija).

L’esclat dels pogroms (assalts, destrucció i massacre) als calls de les corones castellanolleonesa i catalanoaragonesa es va produir en un context de crisi molt profunda, causada pels efectes de la pesta negra (1348-1351) i els seus successius rebrots. En aquell context, les cancelleries reials de Toledo i de Barcelona havia maniobrat per a reforçar l’autoritat reial, en perjudici dels altres dos estaments del poder: la noblesa i l'Església. Les jerarquies eclesiàstiques reaccionarien fabricant un discurs apocalíptic i antisemita contra el principal suport econòmic a la corona, discurs que les classes populars van comprar a ulls clucs, per a tenir un argument que els permetés robar els calls i destruir els reconeixements de deute en poder dels banquers.

Quan es va perpetrar aquella massacre, Perpinyà, amb 14.000 habitants, era la segona ciutat del Principat. La comunitat jueva local —establerta a l’etapa fundacional de la ciutat (a partir del 1116)— sumava unes mil persones i vivia reclosa a l’interior del perímetre murallat del call, format, aproximadament, pel carrer Sant Francesc de Paula —al nord—, el carrer Josep Bertran —a l’est—, el carrer de les Farines —al sud— i el carrer de l’Acadèmia —a l’oest—. Segons la investigació historiogràfica, l’assalt al call de Perpinyà es va saldar amb l’assassinat d’unes cent persones de confessió jueva i la destrucció del barri. No obstant això, va ser reconstruït i ocupat, novament, fins al 1492, quan els Reis Catòlics van promulgar l’edicte de conversió o expulsió de Granada.