Tal dia com avui de l’any 1031, fa 993 anys, a Còrdova (llavors capital del califat d’al-Àndalus), culminava una gran revolta urbana contra el califa Hixam III i contra el seu visir Hakam ben Saïd. Aquella revolta s’havia forjat en un escenari de profunda crisi econòmica, que havia castigat, especialment, els ravals més humils de la populosíssima capital andalusina (se li estimava una població d'uns 500.000 habitants), situats a la banda del riu Guadalquivir oposada a la zona palatina (el marge dret). Durant els segles precedents (segles VIII a XI), aquells ravals havien estat el bressol de quasi totes les grans protestes populars contra el poder i l’escenari de les grans operacions repressives del règim califal.

Però després de la desaparició de la dupla imbatible formada per Subh (la vídua del califa Al-Hàkam II) i el seu amant Al-Mansur (el general que havia devastat els petits estats cristians del nord peninsular), morts, gairebé consecutivament, a cavall de l’any 1000, el califat havia entrat en una fase de lluites intestines i de crisi econòmica que n'anticiparia la desaparició. Hixam III era besnet del califa Abderraman III (el primer emir andalusí que s’havia intitulat califa —principis del segle X—), però no havia assolit el tron per successió natural, sinó que havia estat imposat per la massa urbana cordovesa, majoritàriament d’origen indígena —arabitzada i islamitzada des de la conquesta del segle VIII— amb la missió de posar fre a la crisi.

Incapaç de resoldre els grans problemes que afectaven els grups que l’havien conduït al poder i amenaçat per la radicalització de la revolta, va abandonar la capital i va buscar refugi a la regió d’Al-Taghr (la frontera superior del califat, situada sobre la vall de l’Ebre). Hixam III va ser acollit a Lleida per la família oligàrquica muladí (indígenes convertits a l’islam) de Sulaiman ben Muhammad Al-Mustain, que, poc després de la mort de Hixam III, esdevindria el primer emir independent de Làrida (nom àrab de Lleida). Hixam III sabia que no tornaria a Còrdova i que no recuperaria el califat, i va viure els seus últims anys (1031-1036) com l’hoste d’honor de la fortalesa àrab de la Suda de Làrida.